No us perdeu l’Évole

Després d’una setmana exhibint-se en sales de cinema amb finalitats benèfiques per a l’ONG Proactiva Open Arms, aquest diumenge s’estrena a La Sexta Astral. No us el perdeu, tant pel que suposa des del punt de vista periodístic (rigor, acostament al fets, enfocament, professionalitat, realització...) com des del punt de vista social, amb voluntat de sacsejar l’espectador i conscienciar sobre la que ja és una de les vergonyes més grosses de la història del segle XXI.

Deu motius per veure Astral.

1) La capacitat de transportar l’espectador al punt de vista dels refugiats mitjançant la posició de la càmera. Tot just començar veiem el mar no des del privilegi sinó arran d’una aigua agitada i hostil, tal com la pateixen els que són abandonats en bots inflables. També quan els refugiats són rescatats enmig d’una gran tensió. Astral comunica, en la mesura del que és possible, el punt de vista i, per tant, la sensació de por, angoixa i caos que pateixen les víctimes.

2) La història s’explica sola, sense veu en off i amb una presència molt escassa de Jordi Évole i Òscar Camps; la pel·lícula es torna molt coral i s’allunya dels protagonismes i les heroïcitats en primera persona.

3) El documental il·lumina detalls impensables i molt crus, però també posa el focus en la sensibilitat i la humanitat dels d’Open Arms envers els refugiats.

4) Recurs molt eficaç dels flash-backs per narrar l’epopeia de l’adquisició del vaixell i posar èmfasi, així, en el seguit d’obstacles que s’han superat per dur a terme la missió.

5) La narració no es limita a una sola trama sobre l’ Astral sinó que posa de manifest les complexitats d’un rescat, les interrelacions dels diferents organismes que hi han de participar i el que suposa a nivell personal, moral i polític, no només per als que rescaten sinó també per als que són rescatats.

6) La manera de mostrar la simultaneïtat de situacions durant un rescat, explicant no només el que passa als bots salvavides sinó també el risc que es viu a l’Astral per culpa de les màfies i els suposats guardacostes libis.

7) L’encert enorme de no jugar amb l’efectisme musical, ni caure en el groguisme d’una banda sonora èpica. Gran part de l’impacte i l’enorme veritat d’aquest documental és el respecte pel so real de cada escena i la dignitat dels silencis.

8) La conversa telefònica que Òscar Camps manté amb Livio Lo Monaco -l’empresari que cedeix el veler-, que evidencia que no han volgut tapar les misèries d’una aventura que pot semblar que només té noblesa i èpica.

9) L’escena en què Évole ensenya un mapa a un supervivent perquè s’ubiqui enmig del mar serà, segur, un dels moments televisius de l’any.

10) Un final rodó que deriva en un debat social i gairebé filosòfic sobre la tasca dels rescats, després de veure les enormes expectatives que tenen els refugiats i immigrants sobre la seva arribada a Europa.