Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Avui, també, comença tot

Avui comença tot, però alguns no s'han mogut d'allà on eren. Rajoy, per exemple, ha començat el nou curs talment com va acabar l'anterior: afirmant que ja és conscient d'estar incomplint punt per punt el programa de govern amb el qual va guanyar les eleccions, però que ho fa obligat per "la realitat". La postpolítica devia ser això: presentar la falsedat sistemàtica com una forma d'acció de govern. Posats en aquesta tessitura, "la realitat" es converteix en una matèria gasosa perfectament mal·leable.

Però mentre per a Don Mariano la realitat consisteix a anar bombardejant una espècie en extinció anomenada classe mitjana, mentre espera el llibre d'instruccions del rescat europeu, a la no tan petita aldea catalana la realitat es densifica dia a dia entorn d'una manifestació que caurà en forma de tempesta el proper dia 11. El gran cap Artúrix ja ha dit que no hi podrà anar, perquè s'ha hagut d'empenyorar l'escut a canvi d'un altre rescat, que de fet és el timo de l'estampeta: des de Roma tornen (amb interessos i condicions) alguns sestercis de les arques gal·les que any rere any el poder imperial va buidant de forma tan impenitent com immisericordiosa, amb la finalitat de construir aeroports sense avions i carreteres extraviades. De manera que, per mirar de compensar l'absència del cap, el vell druida Pujòlix ja remena l'olla de la poció màgica, tot i que sembla que a molts no els cal, perquè han anat caient dins la marmita del sobiranisme de butxaca. Rajoy i el seu govern, per descomptat, faran veure que no senten el clam: coses dels catalans, que ja se sap que de tant en tant s'exalten una mica, però després se'n tornen disciplinadament cap a casa i tal dia farà un any. No és la primera vegada i tenen motius per pensar que no serà la darrera: l'11 de setembre de 2007 també hi va haver a Barcelona una manifestació històrica que el govern del semovent Zapatero es va passar per l'arc del triomf, i el 10 de juliol de 2010, una altra que tots els catalans van voler pensar que marcava un abans i un després, però que de fet no va trobar articulació política ni entre les mateixes forces catalanistes. Per què aquesta vegada hauria de ser diferent? Per què no hauria de quedar tot en un foc de camp i una festa de pitos y flautas , en la memorable expressió del tetrarca Montoro?

Aquest és el raonament al qual s'acull (no sense lògica, insistim-hi) el govern d'Espanya davant de la manifestació de la Diada, assistit per la certesa de tenir financerament collat el govern de la Generalitat fins a límits fins ara inconeguts, per insultants. Però el raonament aquest cop no s'aguanta, perquè la realitat, a més de gasosa, de vegades també és tossuda. Arrenca un curs en què la postpolítica s'enfronta obertament a la indignació i la desobediència civil i nacional: dues realitats que semblen pertànyer a universos paral·lels, però que inevitablement col·lisionaran en els propers mesos. Avui, també, comença tot.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT