Avui, vaga

En un dia com avui és menester saludar els que fan vaga i els que no en fan. Els que tanquen la parada perquè tenen por dels piquets i els que van a treballar perquè tenen por que els despatxin. (Per cert, en el cas dels funcionaris que fan vaga, s'hauria de saber si els descompten la part proporcional del sou, inclosa la paga extra que ja no cobren).

Servidora, com els taxistes, botiguers o manyans, no es pot dir que faci vaga. Els autònoms, si no treballem no cobrem la soldada. Una vaga o el dia de la mona per a nosaltres són el mateix. I si hi torno, amb això, és perquè estic convençuda que els treballadors del futur seran tots autònoms. Jo, avui, no aniré a TV3 perquè el programa on em tenen recollida no obre la persiana. No em serviria de res anar al lloc de treball, perquè igualment no cobraria. Però publico la columna que en aquests moments vostès estan llegint perquè d'alguna manera considero que el nostre sector, el dels escrivents públics, en dies com avui té unes servituds especials cap als lectors. Aprovo i aplaudeixo la vaga. És un gest simbòlic important. Però, també els ho dic, deploro els representants sindicals que tenim. Ahir, a TV3, una botiguera li va preguntar a Josep Maria Álvarez, secretari general d'UGT, si podria obrir sense que els piquets li vinguessin a destrossar la parada: "Jo no sóc el conseller d'Interior" va ser la seva al·lucinant resposta.

Passant d'ells, doncs, jo també protesto, tot i que treballant. Protesto contra el fet de pagar impostos a Espanya, contra la barra dels amics d'Iñaki Urdangarin, Fèlix Millet i el de les ITV i la sogra del torero Jesulín (que cobrava un sou d'invalidesa sense ser-ne). I contra Patxi López, que reconeix que ens mereixem el concert econòmic, però sap molt bé que l'únic concert econòmic que serà possible a Catalunya és anar a veure tocar els Manel per menys de vuit euros.