Publicitat
Publicitat

Aznar té raó

Ja fa uns dies que es fan declaracions en el mateix sentit: en la seva configuració actual, l'estat autonòmic és un error, mancat de lògica en molts aspectes, molt costós i difícilment sostenible des d'un punt de vista financer. Ho ha dit Aznar, ho reitera Zapatero, ho deia fa poc l'ideòleg de la dreta espanyolista Luis María Ansón. El cafè per a tothom de les autonomies ha estat una equivocació. Ansón reconeix que la Rioja no era ni serà mai Catalunya, i que amb l'estratègia seguida s'ha creat un estat ingovernable, molt car de mantenir, i sense aconseguir donar sortida a la reivindicació catalana. Hi arriba qui pensa així pel camí del cost, no de l'ortopèdica articulació constitucional. Però, a la fi, hi arriba. En efecte, la que fou una gran coartada política centralista per a frenar la legítima i pacient reivindicació nacional catalana, sembla que la crisi financera finalment la posa al seu lloc: la d'un gran autoengany.

Ho deia també en una entrevis ta per la ràdio el polític José Bono, president del Congrés de Diputats, clamant per una reforma de la Constitució que recondueixi el desori de l'estat autonòmic (17 defensors del poble diu, 17 consells econòmics i socials, televisions regionals, etc.). I amb seny salvava el cas del País Basc i de Catalunya, "les úniques veritables reivindicacions autonòmiques al si de l'Estat". Bono recorda que quan cridava llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia, ho feia pensant en Catalunya i no en Castella-la Manxa. Tant de bo sigui certa la conversió de tutti quanti , tot i la fràgil memòria que mostren, quan e lls mateixos durant molt temps atiaren el fantasma de les diferències enteses com a privilegis inoculant a la gent el verí de la discòrdia pel bé del nacionalisme espanyol, únic i excloent.

Una volta reconeguts els errors, el millor és prendre la iniciativa i suggerir els canvis raonables, fent política abans que la política ens la facin, com diria el mestre Fuster. De manera que contràriament a la reacció tinguda, Catalunya ha uria de mostrar-se comprensiva amb els problemes d'un estat que ella ajuda a mantenir amb el seu dèficit fiscal, i a partir d'aquí, intentar recuperar posicions: retorn a les comunitats amb diferent sostre competencial (el que anomeno model INE), amb un menú fiscal que permeti expressar per elecció la diferent aspiració sobiranista (segons la voluntat d'assumir el risc que la responsabilitat fiscal implica). Això passa per acceptar que la despesa es finança cada cop amb una major part dels recursos propis, de la renda i riquesa que cada comunitat genera. Recuperar la idea que la descentralització no implica que cadascú creï petits sectors públics amb la seva burocràcia i ànsies intervencionistes. Basta que les administracions tinguin veu per a preservar els seus interessos legítims. Això els permet que el seu finançament els garanteixi la cobertura del cost variable de determinats serveis, que els permeti comprar i orientar els serveis desitjats, adquirits a agències, institucions o organismes que tenen el cost fix cobert, perquè són de tots: de l'administració general de l'Estat en sentit ample (no entesa com a administració central) i així localitzables descentralitzadament sobre el territori. El poder el dóna la capacitat de decidir, i per a aquelles autonomies que no tenen mida suficient o voluntat d'assumir aquella part de cost fix no cobert, els serveis es donen des de les agències estatals o d'altres comunitats autònomes. Catalunya té Idescat. Balears no n'hauria de tenir forçosament. Li basta tenir capacitat d'influir sobre com l'INE elabora l'estadística balear. Ha de comptar amb el finançament suficient per negociar quines variables addicionals, i quina representativitat de submostres desitja. Pagant i, així, manant. No participant en un òrgan consorciat de l'INE. I el que ha de garantir que ho faci és l'interès propi de l'INE per justificar el cost fix sufragat per tots. O per l'Idescat, sent competitiu ofertant serveis si es veu amb possibilitats que li permetin un cost mitjà més baix per una escala d'activitat més alta. El finançament autonòmic incorpora el component variable del cost de determinades competències transferides a la comunitat: no el cost complet sigui quin sigui el cost fix que això suposi. I qui opti per prioritzar la producció pròpia, que ho faci des del finançament vinculat als recursos d'un mateix i no carregant la factura a tercers.

L'absurditat no és només crear l'agència en algunes comunitats, sinó mantenir-la no obsoleta al cap de poc temps, amb els perills que això representa si, a més, té a sobre el benestar dels locals. Aquest no és només un tema d'estadístiques: ho és també d'instituts de recerca, d'agències d'avaluació, d'organismes tecnològics, de priorització, de centres d'anàlisi i informació... Finalment, els menús fiscals han de ser més oberts. La diversitat és bona si s'acompanya de responsabilitat fiscal. I diferents no vol dir desiguals si ha existit elecció responsable i s'exclou l'enveja. Aquesta és la clau de volta de la descentralització política.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT