Publicitat
Publicitat

Aznar toca la gaita

Fa gairebé cent cinquanta anys que el catalanisme, en les seves diverses etapes i expressions, s'emmiralla en models estrangers, busca referents i fonts d'inspiració tàctica o estratègica lluny de les nostres fronteres. En la dècada del 1880, i per damunt de les diferències ideològiques que els separaven, Valentí Almirall, Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, entre d'altres, van veure en l'Hongria sobirana dins la doble monarquia dels Habsburg el "mirall de Catalunya, amb qui tant s'assembla en fermesa de caràcter i en drets de nacionalitat". Més tard, a principis del segle XX, els escriptors modernistes, admiradors d'Ibsen i de Björnson, que redactaven el setmanari El Poble Català , van quedar embadalits pel "lluminós exemple de Noruega", que el 1905 es divorciava pacíficament de Suècia i assolia la plena independència. Després de la Primera Guerra Mundial, l'incipient separatisme català va trobar en la Irlanda insurgent contra el jou britànic una manera de sublimar les pròpies frustracions; Macià, a Prats de Molló, va intentar reproduir els efectes catàrtics de la Pasqua irlandesa del 1916, i Daniel Cardona va traduir Sinn Féin, una mica a la valenta, per Nosaltres Sols.

Sota el franquisme, i també posteriorment, la recerca catalana de lluites nacionals exitoses dignes de ser imitades no es va deturar. I mentre el pujolisme es movia entre Israel i el Quebec, el nou independentisme del PSAN i derivats tornava a fixar els ulls en Irlanda, aquest cop en l'IRA de les barricades de Belfast i Derry, fins al punt d'imitar-ne l'escissió entre Oficials i Provisionals. I més tard van venir la "febre bàltica" -que va afectar de manera particular Esquerra Republicana- i una "febre balcànica" que duraria gairebé dues dècades, des de la independència d'Eslovènia fins a les de Montenegro i Kosovo. Quants viatges d'estudi i observació no han sortit de Catalunya, al llarg dels últims trenta anys, amb destí a Montreal o a Ljubljana, a Vílnius o a Bratislava, a la recerca de la fórmula màgica que ens permetés ser com ells? Quants llibres no hem escrit parlant de Lituània, del Quebec o de Montenegro? I quants articles no han estat publicats en la premsa espanyola fent burla i riota d'aquells emmirallaments il·lusoris nostres?

D'un cert temps ençà, el nou far que ens assenyala el camí sembla l'Escòcia governada per l'SNP d'Alex Salmond. Però, aquest cop, hi ha una interessant novetat: abans que, des de Barcelona, es posi en marxa una peregrinació de nacionalistes catalans cap a Edimburg, qui primer s'ha mobilitzat seriosament en vista de la possible secessió escocesa del Regne Unit, qui primer planeja organitzar viatges a Anglaterra i Escòcia per valorar la situació sobre el terreny ha estat… la FAES; sí, la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, el gran think tank de la dreta espanyola, la fàbrica d'idees del PP, presidida per José María Aznar.

Ja el 14 de març, per iniciativa d'un dels capitostos de la Fundación, Ignacio Astarloa -el que era el màxim responsable de la seguretat de l'Estat l'11-M del 2004-, la FAES va organitzar el seminari Sobre un posible referéndum en Escocia , amb assistència del secretari d'estat per a la UE del govern Rajoy, Íñigo Méndez de Vigo. Les conclusions no han estat publicades, però unes setmanes després, en el número 34 de la seva revista Cuadernos de Pensamiento Político , la FAES acaba de dedicar un article a la qüestió del referèndum independentista escocès, previst per a la tardor del 2014.

L'autor del text és el jurista Alberto Dorrego de Carlos, que va ser director general al ministeri de Justícia entre 2001 i 2004 amb els ministres Ángel Acebes i José María Michavila; d'aquest últim, per cert, n'és avui soci en un pròsper bufet d'advocats madrileny. Les tesis del senyor Dorrego, tot i que expressades sense gaire retòrica, són clares: el referèndum escocès -que considera inevitable- " constituye un hecho de extraordinaria importancia política en Europa y de imprevisibles consecuencias sobre el conjunto de las naciones de nuestro continente ". Especialment per a Espanya, " amenazada también por sus propios retos independentistas en el País Vasco y Cataluña ", i que hauria de reaccionar mirant d'impedir a qualsevol preu l'ingrés d'una Escòcia independent dins la Unió Europea. " A buen entendedor… "

Així, doncs, estan preocupats i neguitosos, lluny de la conyeta de quan aquí jugàvem a ser lituans, o eslovens, o montenegrins. I és lògic que sigui així perquè l'exercici del dret d'autodeterminació que fan els escocesos trenca tots els arguments amb què l'espanyolisme havia intentat demonitzar aquell dret: que això era cosa de les antigues colònies afroasiàtiques, que comportava convulsió, misèria i violència, que a l'Europa occidental era implantejable, que si volíem ser com Kosovo…

Tanmateix, convindria que els catalans no ens enganyéssim. La gosadia de Salmond i les conviccions democràtiques de Cameron poden trencar un tabú i establir un precedent valuosíssim. Però el nostre referèndum ens l'haurem de guanyar nosaltres.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT