Eslàlom en baixada al no-res
Des de fa mesos tinc la sensació que a la meva relació amb BCN li passa com quan vols afalagar algú i tot et surt al revés. Vaja, que cada cosa que faig per amorosir la relació, pitjor anem. Li regalo flors i és al·lèrgica, trio un restaurant japonès i odia el peix cru, anem a veure una pel·lícula de riure i només li agraden les de por. Bé, i digui-li flors o digui-li JJOO d'hivern i digui-li sashimi o digui-li referèndum de la Diagonal.
I, la veritat, no ho entenc. Miri que sóc un paio simpàtic i que en el tracte personal caic bé perquè sóc tal com raja. I quan parlo sé situar en l'ordre correcte subjecte, verb i predicat... ei, i sense haver de llegir lletra a lletra cap paper, no com altres. Què falla llavors? Potser és que m'he trobat amb un model de ciutat totalment caducat? Potser és que m'he trobat amb una estructura envellida i amb unes inèrcies que ja fan pudor de romàntic? Potser és que molts dels qui cada dia entren a l'edifici de l'Ajuntament per fer-lo funcionar mirant al segle XXI encara tenen el cervell a la fletxa d'en Rebollo? Serà que és precisament a mi a qui li toca pagar la factura d'una ciutat mig a les fosques en nom de la sostenibilitat, la d'uns avets a pedals endollats a Endesa d'amagat o la d'una ciutat on una llei et permet passejar en pilotes pel passeig de Gràcia i una altra et prohibeix anar sense samarreta per les Rambles. O potser és que la ciutat encara està ofesa per la vergonya passada quan hi va haver el Fòrum, l'andròmina més atrotinada parida mai al Sistema Solar?
