BCN 92: agraïments, somnis i frustracions
Vint-i-cinc anys després, val la pena tornar a donar les gràcies a tots aquells que van fer possible l’èxit olímpic de Barcelona, una fita que va permetre repensar la ciutat, fer-la més vivible per als seus habitants, situar-la al món i retornar-li l’autoestima que les quatre dècades d’una grisa dictadura s’havia carregat. Cal donar les gràcies, doncs, a l’alcalde Maragall i el seu equip, als milers de voluntaris que van marcar la diferència respecte d’anteriors (i posteriors) cites olímpiques, als empresaris que s’hi van implicar generosament i a les administracions supramunicipals que amb més o menys entusiasme -Generalitat i Estat-, a vegades amb recels, hi van acabar apostant arrossegades per l’empenta de la gent, per la força del simbolisme olímpic i, senzillament, per no quedar-ne al marge.
En tot cas, més que d’una unitat política perduda, caldria parlar d’una unitat civil i d’un entusiasme popular. I alhora caldria no oblidar les discrepàncies crítiques, que també van existir, tant des del camp social i intel·lectual com del polític, i que en alguns casos van tenir una cara fosca, com la de l’independentisme perseguit.
Els Jocs del 92, en qualsevol cas, van suposar un abans i un després per al moviment olímpic, per a la ciutat en primer i principal lloc i per al coneixement de Catalunya al món. És tot això el que celebrem amb legítim orgull. Aquell va ser un moment especial: Barcelona 92, amb tots els seus assoliments urbanístics, amb la pax olimpica a nivell polític, amb l’entrega de tanta gent, segurament va ser el final culminant de la Transició. Un final que, per compensar el protagonisme català, va anar de bracet amb l’Expo de Sevilla i la capitalitat cultural europea de Madrid, dos premis de consolació concebuts per l’Estat que van ajudar a bastir la imatge glamurosa del miracle espanyol. Però després d’aquell any dels prodigis, el somni econòmic, cultural i polític regenerador de la democràcia espanyola va començar a mostrar els seus límits. Després tot ha tornat a ser més gris. En el cas barceloní, la ciutat, que mai va aconseguir el somni maragallià de la cocapitalitat espanyola, ha viscut des d’aleshores de les rendes d’aquell èxit fins a afrontar el perill de morir d’èxit turístic. I en el cas català, s’ha fet majoritari un altre projecte polític sense renunciar a l’excel·lència olímpica i cívica del 92.
