Publicitat
Publicitat

BCN

Expliquen que, com que no havia funcionat del tot la tècnica del franquisme de la immigració massiva, el ministre Solchaga va suggerir que, per desarticular Catalunya d'una vegada, calia convertir-la en terra de paletes i cambrers. I aquesta estratègia sí que sembla efectiva. Mentre el totxo ens ha enfonsat, i un 25% del teixit industrial català se n'ha anat en orris, ara sembla que el turisme ens ha de salvar.

Mai m'ha agradat el turisme. I menys quan arriba a les dimensions que ha agafat a casa nostra. Quan un país confon el que és una propina econòmica (un ingrés atípic) amb el que ha de constituir la seva estructura productiva bàsica és quan comença la degradació. A França (primera destinació turística mundial), el turisme representa el 9% del PIB. A Itàlia el 8,5%. A Alemanya el 4,5%. Mira per on, a Grècia constitueix el 16% del PIB. Pel que sembla, nosaltres podem apropar-nos enguany al 14% o al 15%. Vostès mateixos comparin xifres, tipus de país i treguin-ne conclusions. Com amb tot, sempre hi ha gradacions. Una noia pot comercialitzar els seus encants mitjançant unes fotografies al Playboy ; o pot vendre'ls treballant al macroprostíbul de la Jonquera. I els països que com Catalunya, o Grècia, venen els seus encants fins al límit de l'autodestrucció, practiquen la prostitució col·lectiva.

Si són certes les afirmacions, el ministre Solchaga sabia el que es deia. Sabia que el turisme forma part d'allò que podríem anomenar economies gandules. Cap país seriós pot tenir xifres de turisme gaire elevades. Perquè la moneda dolenta sempre es menja la bona. Cal ser excepcional per compaginar economia productiva i turisme. Jo només conec dos indrets que posseeixin aquesta habilitat: Califòrnia i França. El turisme, a causa de la seva pròpia idiosincràsia, no innova. El capital que s'hi mobilitza té tendència a ser de baixa qualitat. La mà d'obra també. El diner negre i irregular, com succeeix en el ram de la construcció, hi circula cordialment.

I ara arribem al fenomen Barcelona. Fa anys, aquesta ciutat projectava una certa imatge febril i austera. Era un indret entranyable i amb personalitat. Hom podia passejar-hi i anar al Parc Güell tot badant. Efectivament, el món no la coneixia gaire -no crec que la missió d'una ciutat sigui que tothom la conegui-. Però vet aquí que un frívol despropòsit d'estricte interès polític municipal, anomenat Olimpíades, va despertar aquest xovinisme acomplexat que sempre ha afectat la ciutat. Aquesta vegada, però, abillat de populisme lleuger i festiu. Tot estimulat des de dalt, és clar. Unes Olimpíades que van servir per amagar, entre altres coses, el debat de les balances fiscals ("L'Estat sempre ha invertit a Barcelona gràcies a esdeveniments singulars", tenien la barra de dir els governants municipals... de la mà dels de Madrid!). Aprofitant l'embranzida, es va crear un grotesc parc temàtic. Una mena de Lloret amb ínfules culturals i pacifistes. Turisme cultural. Gran animalada! L'estupidesa de barrejar viatge i cultura ja la va posar en evidència Josep Pla quan va escriure que "si viatjar donés cultura, els revisors (de tren) serien les persones més cultes del món".

Tota aquesta marranada s'ha volgut associar amb la creació de riquesa per a tots. Típic. Quan a algú li convé un negoci, tendeix a dir que és d'interès general. Ho manifesten els traficants d'armament, però també les putes quan asseguren que duen a terme una funció social. En el cas de Barcelona es van aliar els poders municipals amb els hotelers locals, que hi van aportar la mediocritat que els caracteritza i que només és equiparable a la seva voracitat. El cas és que la parella de jubilats de Gràcia, per posar un exemple, pateix avui més incomoditats que fa vint anys. I la resta de ciutadans també. D'aquest carnaval desagradable, el ciutadà no n'ha tret gaire. Els serveis d'hostaleria (per identificar-los d'alguna manera) s'han fornit principalment de gent que no només no sap el meu idioma, sinó que ni tan sols sap fer una infusió. També s'han dotat de grans professionals determinats hotels que, inexplicablement, obtenen la qualificació de 5 estrelles gran luxe quan amb prou feines arriben a 4. Llocs on, com fa uns dies em deia sorprès un amic home de negocis estranger que s'hi hostatjava, ni tan sols saben atendre't en anglès.

Avui pren possessió de l'alcaldia el senyor Trias. Se li gira feina si el que pretén és que Barcelona torni a assemblar-se més a Berlín que no pas a Rio de Janeiro. S'haurà de desempastifar del caciquisme local deixant clar que qui marca l'estratègia i el futur de la ciutat són els elegits i no els hotelers mediocres, alguns dels quals Josep M. de Segarra ja va identificar. Parlo d'aquest mestissatge d'aparents prohoms barcelonins amb politiquets municipals que s'ha anat creant, i que ha promogut les sigles BCN per designar Barcelona. Caldrà explicar-los que per designar la Barcelona que ells han creat existeix una abreviació més precisa: MRD.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT