El 15-M: balanç i vigència un any després
En ocasió del seu primer aniversari, l'heterogeni moviment del 15-M torna a sortir avui al carrer per recordar que els motius d'indignació segueixen vigents, si és que no s'han fet més evidents. La celebració arriba després d'una setmana marcada per la caiguda i el salvament de Bankia amb diners públics, una setmana que acaba, a més, amb previsions nefastes de Brussel·les per a l'economia espanyola: més atur i més dèficit, unes previsions que vénen acompanyades de noves exigències d'austeritat i d'una altra reforma del sistema financer.
L'opció de salvar els bancs per evitar un aprofundiment de la crisi econòmica -i, per tant, un col·lapse social general- paradoxalment posa sobre la taula una contradicció que enforteix la indignació popular: les institucions que han incentivat l'especulació són rescatades mentre els serveis socials bàsics s'aprimen i es degraden i moltes famílies viuen en situacions límit. El procés, a més, s'està fent sense que hi hagi cap assumpció de responsabilitats, ni tan sols gestos de mea culpa . El discurs va en una sola direcció: demanar sacrificis a la ciutadania. I la perspectiva és que trigarem a veure la llum al final del túnel. Així doncs, el crit d'alerta dels indignats tenia i té raons: neix d'una forta crisi de confiança ciutadana, d'una desafecció amb la classe política i encara més amb l'elit financera, i s'alimenta del malestar per les retallades socials, per l'atur i per la corrupció.
Alhora, però, és un crit que, si cau pel pendent del populisme antisistema, corre el perill de fer trontollar un sistema democràtic que, malgrat les seves evidents imperfeccions, és l'única garantia perquè moviments com els del 15-M puguin contribuir a dibuixar un futur diferent. Igual com la democràcia no és un destí, sinó un camí, la indignació no ha de ser la fita, sinó que ha de poder aspirar a corregir el rumb des de baix, sumant voluntats amb arguments, sense violències. Només així aconseguirà que el seu clam sigui escoltat.
