Publicitat
Publicitat

Banderes, no gaires

Els Mossos d’Esquadra van enxampar una colla de joves a l’Upper Diagonal decorant el mobiliari urbà amb enganxines de la bandera espanyola, en un acte que en podríem dir de rebel·lia si no fos pel petit detall que la bandera ro ja y gualda no només no és clandestina sinó que és l’única d’ús obligatori al territori català, i oneja amb tota tranquil·litat en tots els edificis públics (la senyera hauria de tenir el mateix rang, però a la seu de la Capitania General, per exemple, brilla per la seva absència, cosa que no criticaré). Diria que l’objectiu d’aquesta acció propagandística és simular un clam d’espanyolitat espontània (és a dir, sense títols de la selecció de futbol pel mig). Els responsables de la bretolada, com a màxim, hauran de fer front a una sanció per vandalisme, perquè l’espai públic no es pot embrutar amb enganxines ni amb pintades, del signe que siguin. L’exhibició de la bandera espanyola, encara que porti el toro d’Osborne, no representa cap problema a Catalunya. En canvi, mostrar una estelada al Camp Nou en un partit de Champions pot provocar una multa de la UEFA contra el propietari del recinte -el Barça-. I un parell d’aficionats de la UE Santboiana, que van portar estelades a la final recent de la Copa del Rei de rugbi, han estat multats per “incitació a l’odi”, la qual cosa vol dir que, segons la policia espanyola, brandar una estelada expressa odi o provoca odi. Curiosa manera d’entendre la llibertat d’expressió. Recordem que això contradiu la resolució aprovada pel Parlament el 2014, segons la qual l’estelada és “un símbol que representa un anhel i una reivindicació democràtica, legítima, legal i no violenta”.

La notícia de l’enganxada de banderes espanyoles m’ha cridat l’atenció perquè crec que coincideix amb un moment en què la presència de l’estelada va una mica de baixa. L’independentisme manté una intenció de vot més o menys estable, però d’estelades als balcons n’hi ha menys (i moltes ja estan descolorides o esfilagarsades; ha passat un lustre!). A més, els partits sobiranistes, clarament, han optat per moderar-ne l’ús, ja sigui per eixamplar la base electoral o per reforçar l’equació referèndum = democràcia, que és tan difícil de contrarestar. L’objectiu de la independència continua vigent i el bloc sobiranista es prepara per a un període de clímax amb desenllaç incert, però els seus dirigents semblen haver arribat a la conclusió que, després de cinc anys d’agitació i sobredosi simbòlica, el Procés necessita entrar en una fase més estrictament política i menys sentimental. S’ha pogut percebre en els últims actes públics del PDECat, ERC, les entitats i el mateix govern. El sobiranisme no està interessat en una guerra de símbols -que és, en el fons, un debat sobre identitats- i pretén representar la majoria del país posant-se al servei de la seva complexitat. Per això les estelades, que han estat l’emblema d’una certa primavera catalana, comencen a cedir terreny. A la majoria de la població -la majoria qualificada que pot fer del referèndum un èxit- se l’haurà de conquerir amb paraules, fets i actituds.

Aquest lent procés de relaxació simbòlica (que té a veure, també, amb l’ús natural del castellà per part de polítics independentistes com Gabriel Rufián) no va lligat a cap intent de moderar el missatge ni de rebaixar expectatives. L’independentisme català és tan independentista com sempre. Potser està més decidit i tot, ara que les opcions intermèdies s’han demostrat estèrils. El que està per arribar des d’ara i fins al referèndum és la demostració final que això no és cap broma, ni cap cortina de fum, ni cap truc d’il·lusionisme. És una operació de govern, partits i moviments socials que pretén convertir Catalunya en un subjecte polític per la via dels fets. El desenllaç és incert perquè depèn de la reacció d’alts càrrecs i funcionaris davant les amenaces, de la intensitat de la repressió del govern del PP, de la mobilització popular i la resposta internacional. Qualsevol predicció és arriscada. Però, mentrestant, els sobiranistes necessiten demostrar al conjunt de la població que el nou estat no serà un país recatalanitzat, essencialista o monocrom, sinó una república que, a diferència d’Espanya, sabrà gestionar la seva pluralitat sense obsessionar-se per qüestions simbòliques.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT