Publicitat
Publicitat

Barcelona, amenaçada

Ja sé que sona cada dia més estrany, però ho vull dir ben alt i ben fort: m'agrada molt viure a Barcelona. Ho dic sense cap interès polític i des del cor. Ho dic perquè ho penso molts dies quan surto de casa i m'he de pessigar per la sort que tinc de viure en aquest punt exacte del món, amb el clima perfecte, amb els conflictes mínims, amb un equilibri tan difícil de trobar que sembla fins i tot una il·lusió. Ho dic perquè és el que sento quan passejo, treballo, menjo i visc en una ciutat que encara em sorprèn cada dia. Ho dic perquè hi ha una generació que hem crescut amb aquesta ciutat: vam descobrir junts el mar, els turistes, les victòries del Barça, l'eclosió de la gastronomia, les ganes de viure. Ho dic perquè cada vegada que viatjo sento un orgull irrefrenable quan veig com se li il·luminen els ulls a la persona que tinc al davant quan pronuncio la paraula "Barcelona".

Sé que la perfecció no existeix i que, com en qualsevol ciutat, hi ha incidents lamentables i hem hagut de pagar un preu alt a canvi del turisme -que, per cert, si no el tinguéssim, l'estaríem reclamant-. No m'enganyo: conec els carteristes i he vist atracaments. Sé que la convivència no és fàcil i som molta gent en poc espai. Hi ha gent sense feina, gent desesperada i gent que viu al límit. No som cap excepció i Barcelona no és cap conte de fades. No pretenc viure en una postal. Però sí que, malgrat tots els peròs, fins i tot els més escèptics, els més crítics, els més ressentits i també els més interessats m'hauran d'admetre que aquesta ciutat té una màgia especial. La fascinació que exerceix Barcelona sobre milions de persones arreu del món no és, com ha pretès fer creure algú, un muntatge de màrqueting. És un sentiment real que es percep en tots els racons del món. Tant és així que, en algunes de les queixes reiterades contra la ciutat, hi he vist sovint un interès artificial, una idea impostada. Si Barcelona, més que una ciutat, és un somni per a milions de persones, és per motius que van més enllà de la geografia, del clima, dels monuments i de la gastronomia. Fins i tot és més que una suma de tots aquests elements. Barcelona és, per sobre de tot, una manera d'entendre el món, una idea que els que hi vivim portem amb nosaltres allà on anem.

Per als que es pensin que aquest article és un espot electoral, els vull dir que tinc una bona opinió tant de Jordi Hereu com de Xavier Trias, i crec que tots dos s'estimen aquesta ciutat de veritat. Només un dels dos pot ser finalment l'alcalde, i això em reconforta: no totes les ciutats poden tenir la seguretat que la seva màxima autoritat serà algú de qui ens podrem fiar. Guanyi qui guanyi, hi ha pros i contres. La victòria d'Hereu és dolenta perquè dóna continuïtat a un partit que ja fa massa anys que governa i és bona perquè garanteix un model que fins ara ha estat un èxit per a la ciutat.

La victòria de Trias és bona perquè permet una renovació necessària en el govern de la ciutat i és dolenta perquè provoca una excessiva acumulació de poder a la Generalitat i a l'Ajuntament d'un mateix partit.

I tots dos tenen la seva èpica: Hereu ha aconseguit remuntar en contra del seu propi aparell, Trias fa molts anys que lluita durament per aconseguir el seu somni.

Tot seria perfecte si no fos que les enquestes assenyalen per primera vegada una amenaça als valors de Barcelona: el Partit Popular pot entrar al govern de l'Ajuntament. El partit que deixa anar que a la ciutat ara hi ha més malalties per culpa dels immigrants i que s'apropa als que difonen la gran mentida que el castellà està perseguit a Catalunya. I el partit de les animalades racistes de García Albiol, de la corrupció desvergonyida de Francisco Camps, de la FAES histèrica d'Aznar i també, no ho oblidem, de l'exministre de Franco Manuel Fraga. El PP ha ocupat fins ara un lloc marginal i perifèric en la vida política catalana, simplement perquè el seu ADN és bàsicament incompatible amb la gran majoria de la societat. Més que d'un xoc ideològic, es tracta, al final, d'una qüestió de pell. Amb les seves idees marginals, el PP estava destinat a ser aquí un partit radical i mig oblidat. Però ara, les enquestes li han obert una escletxa a Barcelona. No m'agradaria que ningú trenqués el somni que ha costat tants anys de construir. Espero que Xavier Trias tingui la valentia de comprometre's a no formar govern amb el Partit Popular i que Jordi Hereu tingui la honestedat, si perd, de no abocar el seu rival a arribar a aquest pacte. Espero que tots dos pensin primer en Barcelona i després en els seus interessos.

M'és igual qui guanyi: sigui qui sigui estic segur que ho farà bé. Però està en joc evitar un desastre majúscul. Perquè sí, pot venir el PP. Per primera vegada, la seva ombra sinistra espera a la cantonada. El perill hi és i no s'ha de minimitzar. La campanya repugnant de Badalona demostra que hi ha alguns polítics que ja han traspassat la línia vermella que separa la demagògia de la xenofòbia. Tant Trias com Hereu tenen a les seves mans molt més que una alcaldia. No ens falleu.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT