09/02/2012

Batalla transparent

3 min

Lluny de pretendre que un model de país es pugui projectar directament sobre un altre, sí que convindria observar el que passa als Estats Units. A Europa hem perdut una gran quantitat de temps dient-nos, equivocadament, que aquesta crisi venia d'Amèrica i que nosaltres n'érem els damnificats. L'actitud ha estat la típica: creure'ns moralment superiors. Però fa temps que s'ha demostrat que si algú està abocant el món sencer cap a l'abisme és Europa. La crisi bancària del 2008 ha estat superada als Estats Units i al Regne Unit. Mentrestant, aquí encara estem immersos en una situació a la qual no tenim prou coratge per encarar-nos. Perquè la crisi europea és fruit de molts anys d'exercir una determinada forma d'engany. Una il·lusió fomentada pels governs i practicada per tothom.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Finançament de les administracions públiques. Ara que impostos i taxes estan sent apujats significativament, hauríem de fer-nos dues preguntes bàsiques. L'una: on van a parar els nostres impostos? L'altra: què ens costa cada nivell d'administració? Les dues qüestions són fonamentals quan parlem de diners públics: la transparència.

Fa temps que en molts comtats dels Estats Units existeix un sistema públic de consulta per internet on l'usuari pot picar el seu codi postal i, com a resposta, rep una llista on se li detalla en què s'utilitza cada dòlar que paga en concepte d'impostos. Tots consolidats: federals, municipals, estatals... Ara que a Catalunya, pel que sembla, l'atenció política s'orientarà cap a l'anomenat pacte fiscal, seria bo que el nostre departament d'Economia ens expliqués on va a parar cada euro que paguem en impostos. La informació existeix. El sistema (una web informativa de www.gencat.cat ) tindria un avantatge addicional: ens diria quins impostos no es gasten a Catalunya. Allò que, ves per on, uns anomenem desequilibri fiscal i altres espoli. La presa de consciència per part de la població ajudaria a fer que la batalla que plantejarà el pacte fiscal tingués més suport social.

De passada, seria interessant descobrir quines administracions són més eficients que d'altres. I avançar cap a la suficiència pressupostària. En aquest sentit, el sistema de recaptació indirecta dels Estats Units és molt útil. A les factures de venda es detalla la taxa federal (el que necessita recaptar el govern federal), la taxa estatal (el que necessita, posem per cas, l'estat d'Ohio) i la taxa urbana (el que recapta, per exemple, la ciutat de Cincinnati). El fet és important i, aplicat aquí, ens estalviaria moltes sorpreses: cada administració hauria de recaptar el que necessita per a les seves despeses ordinàries, sense esperar que un altre nivell d'administració li hagi d'injectar diners per cobrir el seu dèficit recurrent. Quantes instal·lacions dites municipals ens hauríem estalviat si el responsable de pagar-les hagués estat l'ajuntament?

Estat del benestar. Durant molts anys, a Europa hem viscut inflats, fent el paó. Observant amb supèrbia i menyspreu els serveis públics nord-americans. "Allà aquestes prestacions no les tenen!", sentim dir sovint. I és cert. No les tenen perquè no se les poden permetre. Aquesta és una qüestió que a molts ens ha encuriosit: ¿per què nosaltres teníem aquest estat del benestar i els americans (amb una productivitat més elevada) no? La crisi ha destapat l'engany: durant decennis, els governs europeus, per oferir un estat del benestar que la població reclamava i que cap governant tenia el coratge de negar, s'han endeutat fins comprometre les generacions futures. Hem empobrit el futur per viure el present. No només ha constituït un error econòmic colossal que ara paguem, sinó que, addicionalment, ha estat una immoralitat. La nostra manera d'entendre el benestar social ha esdevingut egoisme generacional. És que no existeix la solidaritat amb el futur? Els americans seran durs socialment, d'acord. Però no han tingut la barra d'estafar les generacions futures.

Dos eixos: més rigor en la despesa pública (menys demandes de solidaritat quan es tracta de malgastar) i més responsabilitat de cadascuna de les administracions a l'hora de finançar-se (més solidaritat a l'hora d'ingressar). Tot plegat en un entorn informatiu que fins ara no ha existit. Un país com Catalunya, que paga impostos en excés i que, a sobre, no en pot disposar lliurement, hauria de ser capdavanter en tècniques de transparència fiscal cap a la població. Armar aquesta població per a la batalla de l'anomenat pacte fiscal que s'aproxima, no sembla cap disbarat.

stats