Publicitat
Publicitat

Beautiful, 'Biutiful'

En un curt marge de temps han coincidit, per casualitat, com si es tractés d'un retruc desajustat de tambors, dos discursos sobre la ciutat de Barcelona que crec que els que hi vivim hem digerit més o menys a contrapèl, sense quedar gaire satisfets amb aquest mirall trencat de la realitat tornat per estranys.

Un és un discurs escrit, molt ben escrit, del peruà Mario Vargas Llosa en el lliurament del Nobel de literatura, que va deixar en un segon pla la novel·la del Nobel de la pau xinès, un recurs clàssic i fàcil de l'oportunisme mediàtic al qual ens té acostumats l'Acadèmia Sueca.

L'altre és un discurs visual, molt potent visualment, l'estrena de Biutiful a Barcelona, l'última pel·lícula del director mexicà Alejandro González Iñárritu, que impacta pel seu coneixement de la nostra ciutat al mateix temps que denuncia i exagera una realitat.

Les dues són narracions d'estrangers que aparenten conèixer bé Barcelona, i són narracions que arriben amb impacte mediàtic per no passar desapercebudes.

El lliurament del Nobel de literatura, més enllà de si és encertat i merescut, ha tingut en el discurs de la cerimònia una quota mediàtica de realisme màgic llatinoamericà, amb llàgrimes i records personals barrejats amb fines pinzellades en diverses direccions.

Barcelona ha ocupat un lloc important al discurs de Vargas Llosa, que ha recordat els anys viscuts en aquesta ciutat com un dels períodes més feliços. Era a finals dels 60 i inicis dels 70, a la Torre de Babel del món, on Gabo, Cortázar i ell mateix emulaven per a la literatura el París dels anys 20 de Picasso, Miró i Gris en la pintura.

Tota una declaració d'amor per una ciutat on aquests estrangers formarien part d'una elit de persones cultes, joves i d'esquerres, la versió local d'una gauche divine . Mentre aquesta nova beautiful people barcelonina marcava la tendència en els primers anys de la democràcia, els quinquis d'aleshores eren locals, es punxaven heroïna i delinquien de pressa, de pressa, com a les pel·lícules de Saura, a la mateixa cantonada de sempre, la marginalitat, física o intel·lectual, sense urbanitzar.

En canvi, la pel·lícula de González Iñárritu és un retrat actual, probablement exagerat, de la ciutat, però que caricaturitza bé la seva realitat, deformant el que de veritat existeix i és essencial. En aquest discurs visual, la Barcelona que apareix ja no és l'edulcorada de Vicky, Cristina Barcelona , un film que, comparat amb Biutiful , sembla més un documental encarregat per l'Ajuntament de Barcelona que no pas una pel·lícula de Woody Allen, incloses les multes que es van perdonar al seu equip i fins i tot les fotos de record amb Scarlett Johansson.

A Biutiful , els que corren de pressa són globals, subsaharians o xinesos; sense voler, els forans s'han fet els amos d'una marginalitat ben urbanitzada, glorificada durant molts anys, amb places i parcs i blocs d'edificis amb premis FAD però que, com un mirall trencat, retorna una imatge deformada, horrorosa i terrible, beaconiana : Biutiful és un relat visual impactant i demolidor, exagerat i una mica enganyós però que l'encerta pel que fa al diagnòstic de la realitat. Un globus sonda que es pot convertir en or.

La beautiful people d'aquella època, llestos, cultes i egocèntrics, que van deixar per sempre un segell històric en la nova cultura d'una ciutat fins aleshores marcada per un signe pessimista -el narcisisme urbà, convertit després en autocomplaença- s'ha transvestit amb Biutiful en una ciutat hiperreal, des de les evidències sonores dels hooligans als llits calents dels proxenetes, els suborns i corrupteles al Raval, o l'explotació diversa en un catàleg de màfies globals que es distribueixen segons els barris que han ocupat.

La coincidència en el temps d'aquestes narracions d'autor sobre Barcelona no ens ha de sorprendre, malgrat el seu contrast: ben bé podrien ser les dues cares d'una realitat cultural distesa en el temps, en els més de trenta anys en què la Torre de Babel pot haver quedat ensorrada.

La regeneració de Barcelona des del punt de vista de la cultura urbana passarà també per la necessitat de desxifrar els codis d'aquests discursos, filar la narració del des de fins al fins a , llegir en els seus missatges, de felicitacions o d'emergència, les claus per organitzar de nou un cicle.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT