Benvingut, impost turístic
Ara fa 112 anys, el 1910, l'estat francès creava la taxe de séjour per promoure els balnearis hidrotermals que començaven a fer fortuna. Avui, França és el principal destí turístic del món amb diferència (76,8 milions de turistes) a gran distància del segon, els EUA (60), i a molta més del tercer i el quart, la Xina (55) i Espanya (53). És una història d'èxit.
Per descomptat que la taxa no n'és el motiu, però hi ajuda. Segons el Consell Nacional de Turisme les administracions públiques gal·les van invertir 1.900 milions d'euros i van recaptar-ne 4.600 al sector. Una bona proporció de reinversió. A l'epígraf impositiu, la taxe de séjour aporta 160 milions d'euros (el 3,5%). És una qüestió de sentit de l'eficàcia. Les oficines de turisme fan promoció, són punt de trobada, inverteixen en el territori i pensen productes turístics. El sector millora, els recursos es conserven i es manté l'activitat.
Això sí, cal decidir en què invertir i com es gestiona. Per posar un exemple, a la dècada prodigiosa, els hotelers de Tordera van requalificar els seus terrenys per fer habitatges, es van capitalitzar i van construir hotels nous al municipi veí de Santa Susanna, que amb 3.000 habitants compta amb més de 10.000 places hoteleres, després de permetre l'últim horror urbanístic de la comarca. Quin dels dos municipis gestiona i recapta i per fer què?
A França, a partir dels anys 80 es van ampliar els objectius i ara la taxa també s'aplica per a la gestió consorciada d'espais naturals i per a projectes territorials a les comarques de muntanya i al litoral. No ens podem permetre que aquest aspecte no sigui clau a la proposta catalana. En primer lloc perquè és just: el turisme es basa en els recursos naturals del lloc, els mateixos que s'han malmès per culpa de l'avidesa, la falta de perspectiva ambiental i la falta crònica d'inversió. La regeneració de les platges de Santa Susanna i Tordera, necessària pels ports construïts per atreure turisme, l'hem de pagar entre tots? No li correspon al sector turístic i als milers de turistes que en fan ús?
Els francesos han creat també la TDNS (taxa departamental sobre els espais naturals sensibles) per fer front a la conservació del territori i la biodiversitat. Amb cent anys de retard, ¿implantarem la taxa amb criteris del segle XX o del segle XXI?
També hi ha qui posa en dubte les dificultats de recaptació perquè hi ha molts establiments turístics encoberts. És el mateix argument d'aquells que diuen que l'IRPF no és redistributiu perquè les rendes altes tenen mecanismes per escapolir-se'n. En tots dos casos, el problema són les vies de fuga, que cal perseguir i corregir. Ves que l'impost turístic no ens ajudi també a resoldre aquest problema. Ja seria hora.
Ara, com que abordem reformes fiscals a corre-cuita, a contracor i sense perspectiva, no ho fem bé. ¿Es podria modificar la fiscalitat per incrementar ingressos de manera justa i potenciar un model econòmic de futur que ofereixi llocs de treball? Sí, a través de la fiscalitat verda. Ara seria el moment oportú per a un replantejament profund del model fiscal que canviés els subjectes impositius. Ens permetria resoldre vells problemes que afecten la nostra competitivitat: mala qualitat de l'aire, consum de sòl productiu, excés de residus, alta intensitat energètica, minva de la biodiversitat... Alhora, ens prepararíem per fer front als reptes del present i del futur obrint els nínxols de treball que ens convenen i no tenim: incentivació de l'eficiència energètica, de la mitigació del canvi climàtic, del transport eficient, del turisme cultural i de natura, del canvi de model territorial i de generació energètica...
En fi, benvinguda sigui la taxa turística, justa i oportuna si té perspectiva ambiental. Però els pressupostos no estan aprovats i la taxa està en l'aire. Pitjor està la reforma fiscal ambiental, que ni hi és, ni se l'espera. Hem perdut una oportunitat, no deixem de fer un petit pas útil.
