Publicitat
Publicitat

Benvingut, míster Mao

2002. em trobe santi lluch per la Gran Via. Un segle que no ens vèiem. Durant una època tots dos vam ser uns cràpules nocturns. Ens coneixien a tot arreu. En alguns garitos, ell tenia la botella de whisky amb el seu nom etiquetat (jo sempre he sigut poc bevedor i sabia parar a temps). Rememorem una matinada al barri del Carme, fumats, beguts, els ulls vidriosos, asseguts a terra, mirant-nos i dient-nos que ja n'hi havia prou. Potser devien ser les cinc de la matinada que decidim anar-nos-en a Albarracín, un poblet de Terol fantàstic, saníssim. Hi arribem i tot just baixar del vehicle aspirem profundament l'aire fresc d'aquell paratge i de seguit ens ve una tos tuberculosa. Tio, li dic, això no és per al nostre organisme. Cap a casa, cap al nostre medi ambient natural.

També recordem els amics caiguts; em posa al dia de les desgràcies d'altres, la sort d'uns pocs. Déu meu, quina generació!

-Només sé de tu per la premsa -em recrimina.

-Ara faig bondat.

-Com vas de nòvies?

-Una temporada sí, l'altra no. Ja saps com va això. I tu, tens parella?

-Sí, dues dones.

El dia que vaig conèixer Francisco Camps era conseller d'Educació i Cultura (educació la justa, cultura no gens) de la Generalitat valenciana. Em va telefonar per mantindre un intercanvi d'opinions. Em va rebre molt amable, el futur honorable. Tant, que feia esforços per adreçar-se'm en valencià. El parlava tan malament que semblava el cap de l'escamot Destrossem la Nostra Llengua. Em feia patir, el paio. Ara que el parla millor a penes l'usa.

Doncs bé, no sols em demanava l'opinió sinó que m'encoratjava a aconsellar-lo. Després d'un seguit de consells que ell apuntava amb cara d'atendre'm amb interès, li vaig dir que volia cobrar l'assessorament. Va somriure, li va fer gràcia. A mi no. ¡Manda huevos! Ell cobra i jo faig la feina. Ja destacava, l'andova.

devia ser l'any 1975. Per influències d'un excunyat, Enric Gómez, vaig militar al PTE (Partido del Trabajo de España). Això del Trabajo i d'España s'ho podien haver estalviat. Enric estava fugit de casa, buscat per la policia. Li havia de dur roba i diners, però no a ell sinó a Josep Sanmartín, que també estava en cerca i captura. Em diuen que em telefonaran. Llavors em van afegir que l'hora i el dia serien dues hores i dos dies després. Un crac, el que tingué l'ocurrència. Rep la cridada. Molt bé, dues hores i dos dies després em presente, amb un fred que pelava, a un carrer del Districte Marítim.

Em van advertir que mentre Josep Sanmartín no em diguera res que no fera cap moviment. Josep passejant per una vorera i jo per l'altra. De tant en tant el mirava, però ell ni cas. Pel carrer no es veia cap ànima i no entenia tanta precaució. Al cap d'una hora, amb la temperatura al cos com un glaçó, cride la seua atenció i llavors ve cap a mi. Perdona, em diu, és que no porte les ulleres i no t'havia reconegut (feia servir ulleres de cul de got).

Entrem en un bar, demanem unes cerveses i un plat d'anxoves. Abans d'anar-se'n m'encoratja políticament i m'amolla: "El futur és dels comunistes". D'això en dic jo un visionari: el PTE era de tendència maoista. Ves per on ara estaríem invertint en el deute espanyol.

jordi margarit i jo fa molts anys que col·laborem. Primer fou a Catalunya Ràdio, ara a RAC 1. Em dóna llibertat perquè comente el que em ve de gust. Generalment parle d'allò que intuïsc que em demana l'audiència: de tant en tant una bretolada. Com que és en directe i per telèfon sovint m'excedisc, sobretot si la setmana no m'ha proporcionat notícies raonables. I, si ho són, les tranforme en un sainet de sal grossa. De vegades, quan la mà se me'n va, penge el telèfon i espere cinc o deu minuts la reacció de Jordi. En dotze o catorze anys mai no m'ha cridat l'atenció, fet que palesa la seua tolerància.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT