Publicitat
Publicitat

Benvolgut Josep Guardiola

Fa uns quants anys es va posar de moda dir que el país estava superant l'etapa dels lideratges carismàtics. Es deia que els temps dels Pujol i dels Maragall donaven pas a una altra mena de lideratges molt més centrats en la gestió, molt menys carismàtics, molt marcadament de perfil baix. Els analistes hi endevinaven el reflux del temps que havia pivotat al voltant de personalitats abassegadores, molt segures d'elles mateixes, aferrades a principis forts, capacitades per dissimular dubtes i destacar certeses. El reflux ens duia a un temps nou en què el grup havia de generar el mot d'ordre, un temps orientalitzant, al·lèrgic als carismes, sospitós de les individualitats.

En el món de l'esport vam quedar una mica tips d'entrenadors que ho sabien tot, que ho escridassaven tot. Un servidor ha dedicat una part important de la vida a jugar i a entrenar en el món del bàsquet i mai no m'he tret del cap un entrenador del Barça de fa uns anys que s'entestava a manar totes les jugades des de la banda, cosa que coaccionava la personalitat dels bases i del conjunt de l'equip.

Sí, hi va haver un temps de reflux en tots els camps. En el món de l'empresa vam passar dels Jack Welsh (el CEO de General Electric que parlava directament des dels budells i a qui no tremolava la mà a l'hora de prendre les decisions més difícils) i els Superlópez, homes durs que no sorprenien perquè treballaven amb principis clars i previsibles, en direccions postmodernes, deslligades de la cultura d'empresa, associables tan sols al compte de resultats i a les primes que ells mateixos s'autodesignaven. En el món de l'acadèmia, en el món de la medicina, en el món de l'arquitectura, per tot arreu vam veure com les grans figures anaven desapareixent per donar pas a aquella nova manera de fer que, també de mica en mica, vam anar descobrint que no encarnava res. Érem al centre de la crisi del model de lideratge, Sr. Guardiola, i pel camí d'aquesta crisi vam oblidar les encarnacions. Vostè ens ho ha fet palès aquests darrers anys, i en especial aquests darrers dies.

La vida política, la vida dels grans empresaris, la dels grans esportistes, genera encarnacions. Cerquem en els homes i les dones més conegudes, en els que es posen al capdavant dels grups, aquells elements que ens van definint col·lectivament, generació rere generació. I vostè, Sr. Guardiola, ho vulgui o no, és l'encarnació d'una nova manera positiva de liderar i de fer país.

Vostè lidera amb una nova força moral, una força menys visible però més intensa. No li cal parlar de vostè, ni fer espectacle amb la seva vida privada, ni aixecar la veu més del compte. Aixeca l'ànim dels seus homes, i de tots nosaltres, sense baladrejar. Guanyar per vostè no és l'únic nord. Gairebé diria que tot i que sap que se'l va fitxar per guanyar, és conscient que ningú no espera de vostè que només guanyi.

Hi ha qui pot pensar que fer transcendent la personalitat d'un entrenador de futbol és un excés, la mostra de la decadència d'una societat. Jo penso de manera radicalment contrària. Quan l'esport, fins i tot el més competitiu del món, opta per personalitats com la que vostè encarna, vol dir que aquesta societat nostra, la catalana, ha madurat correctament. Penso que vostè encarna precisament aquesta nova maduresa que ara i aquí ens fa una societat que val la pena. Vostè encarna una societat que no vol guanyar i prou, sinó que vol guanyar comptant amb tothom; una societat que no té por de reconèixer els errors propis, ni de festejar els encerts amb joia no ressentida. Que no té por de perdre, però que quan perd s'aixeca immediatament per mirar el present i el futur amb optimisme, perquè no estem sols i perquè sabem que ens tenim els uns als altres.

Vostè, Sr. Guardiola, n'és més aviat conscient, de tot això, n'estic segur. Es nota quan parla, quan gestiona els seus silencis. Ho fa sense actuar, sense fer escarafalls ni posats davant de la càmera, com tantes altres persones, ja treballin en el món de la política, en l'empresa, la cultura o allà on sigui.

Necessitem encarnacions com la que vostè representa, Sr. Guardiola. Encarnacions de veritat, profundes, arrelades en principis i obertes als canvis i fluctuacions de la vida personal i col·lectiva. Veig que molts dels seus jugadors, tot i que prou joves, han xuclat aquesta consciència d'encarnació, i l'hi agraeixo. Perquè m'agrada fer part d'un país que se sap conscient i fort, cadascun de nosaltres en el lloc que ocupem: els uns fent gols, els altres fent cotxes, ensenyant en una aula, treballant al Parlament o guarint malalts.

Si el que vostè representa transcendeix de debò el món de l'esport, estic convençut que farem un pas endavant molt important. Serà la consagració de la consciència que tot el que fem, tot, és important per fer un país millor, més digne i més lliure. I el menys important serà si demà guanyem o perdem, perquè de fet ja hem guanyat.

Gràcies, Sr. Guardiola, i perdoni'm la gosadia. No me n'he pogut estar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT