Publicitat
Publicitat

BLANC I NEGRE

Bèsties sense vida

El gos ja no és el millor amic de l'home, ara el millor amic de l'home és el mòbil. De la mateixa manera que per a un arbre de ciutat o una cantonada de carrer el gos ha estat sempre el pitjor dels seus malsons, ara que el mòbil ha substituït el gos, l'actor és el substitut de les cantonades pixades i repixades pels gossos i s'ha convertit en el blanc dels mòbils al teatre.

El telèfon, com de vegades passa amb el gos, mana l'home. Sona el telèfon i el món s'atura. I allà on ha sonat un mòbil o ha orinat un gos, tornaran a sonar i a orinar-s'hi tots els altres. Per això hi ha una butaca a cada teatre predestinada al senyor/a del mòbil, com hi ha un pipicà a cada parc de la ciutat. Els actors del nostre segle sabem abans de començar la representació que en algun moment de l'espectacle (gairebé sempre quan la línia invisible entre espectador i actor frega la tensió justa), la butaca maleïda prendrà protagonisme en forma de samba, foxtrot, xunga-xunga o infinits politons. És el moment precís en el qual el públic deixa de ser espectador per convertir-se en actor i l'actor assisteix de públic a un tètric espectacle: el so de la paraula o el silenci triturats pel xiscle d'un telèfon. Resignat a acceptar que això és un fet, l'actor aprèn a sobreposar-se incorporant una pausa dramàtica mentre a la platea algú remena bosses, respon a la trucada pensant-se que no el senten o simplement fa veure que el que sona no és la seva sintonia particular. És normal, si jo tingués un gos que fes pipí als portals de les cases dels altres, també faria veure que no és meu. De fet, la butaca maleïda és un problema menor quan les blanques pantalles il·luminades fa temps que s'han apoderat de la foscor de la platea.

Gossos rellevats per bèsties sense vida que no podem controlar on defequen i actors a prova d'àcid úric de les noves mascotes incontrolables. I només amb un botó... Pluf.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT