'Biopics' tercermundistes

Dimecres a la nit a Telecinco van estrenar el biopic de Carmina Ordóñez, en aquesta dèria de voltors que tenen per ficcionar la vida dels morts i recrear la dels vius que prèviament han espremut en els programes del cor. És una mena de culminació de tot un procés de molts mesos de feina, nodrint els espectadors de dades i deixalla inútil de personatges famosos. Un cop tenen l'audiència il·lustradeta en la matèria, els serveixen en prime time una biografia tova, covarda i mal feta del personatge.

En el cas de Carmina Ordóñez s'han cobert de glòria: Telecinco ha aconseguit dur a terme una producció nefasta pròpia de la tele d'un país subdesenvolupat. De tant dolenta i mal guionada feia riure. Més enllà d'encertar la semblança física de la protagonista amb l'Ordóñez, tota la resta era impossible d'entendre. Exigia a l'espectador uns coneixements previs de la vida i miracles d'aquesta dona que, si no es tenien, alienaven l'audiència. Un cop més, van tornar a matar Paquirri. Per enèsima vegada. A totes les seves biografies televisades sempre s'hi esdevé la cornada final al torero. Incapaços de construir una història amb un fil narratiu coherent, cada escena era un fet vital: d'una mort a un casament, d'un naixement a un divorci. I amb aquesta precipitació exagerada dels esdeveniments no van fer ni el més simple esforç per indicar-nos qui era qui o què hi pintava en aquella trama. Carmina és un cúmul de personatges més aviat enzes, que la vida els passa per sobre sense remei, que parlen xiuxiuejant i sense vocalitzar. Tot amb prudència, perquè ni tan sols ficcionen el vessant més ocult.

Estereotipen xafarderies que es fixen en la ment de l'espectador com una comedieta barata sense cap interès. Converteixen les biografies en àlbums de cromos simples, sense matisos ni punts de vista, perquè el que importa és clavar-hi les dents per fer-ne sang i generar més deixalla per a futurs programes del cor.