'Black Mirror': el pitjor de nosaltres
Nova temporada de la inquietant Black Mirror, la sèrie de Charlie Brooker que ens torna a alertar amb relats d’angoixa ben dosificada i plens de subtileses sobre el tipus de societat cap al qual estem evolucionant. Si encara no n’heu vist mai cap episodi, feu-ho perquè et fascina i et deixa en estat de xoc. Podeu començar per on vulgueu. Capítols independents, temporades curtíssimes. Cada episodi una pel·lícula de cinquanta minuts on hi ha una mirada descarnada sobre l’ús i la dependència de les pantalles negres ( black mirrors ) que tenim a tot arreu: al palmell de la mà, al canell, a la tauleta de nit, al despatx, a la cuina, davant del sofà, als aparadors de les botigues i a les escoles. Black Mirror és una ciència- ficció relativa: ens encara a un futur a curt termini, potser a deu anys vista.
Nosedive ( Caiguda en picat ), el primer capítol de la tercera temporada que s’acaba d’estrenar a Netflix, posa el focus en les conseqüències de la hipocresia que envolta les xarxes socials. La Lacie viu obsessionada per aconseguir una bona puntuació de la seva vida en una societat sotmesa a la tirania de les cinc estrelles: necessita punts per ser acceptada. Aquest és l’argument a grans trets d’un capítol carregat d’un subtext que no para de sacsejar l’espectador perquè el porta a retrobar-se amb el pitjor d’ell mateix: la dependència de les xarxes socials, la importància que donem a l’opinió dels altres, la necessitat de saber que la nostra vida és ben valorada i quina versió de la nostra intimitat estem exposant a internet.
El capítol sap crear a nivell de realització i ambientació l’atmosfera idònia: té el look de les fotografies més habituals d’Instagram i Pinterest. Espais pulcres, d’una fredor naïf, on les persones vestides amb tons salmó i verd poma suau semblen conjuntades amb l’entorn. Blancs brillants, molt lluminosos i colors pastel. El món de les tasses de cafè amb llet, les casetes amb teulades boniques, les terrasses agradables i les cuines relluents. Hi ha instants que ens remeten a aquell clima artificialment idíl·lic de la pel·lícula El xou de Truman. A mesura que el relat i la protagonista es distancien de l’àrea d’influència, tot es torna més fosc. L’actriu, Bryce Dallas Howard, és el càsting ideal per desenvolupar aquest rol d’algú imperfecte que s’esforça amb obstinació per vendre la imatge perfecta que imposen les xarxes.
Nosedive està plena de petits detalls torbadors que ens remeten a situacions de la nostra quotidianitat però que, gràcies a l’habilitat del creador perquè agafem distància, ens retornen com una bufetada. Mireu Nosedive i us sentireu tan incòmodes amb els vostres costums més innocents, que quan torneu a connectar-vos a Instagram o Facebook ja no sereu els mateixos que abans.
