Blaverisme: del foc a les brases
La notícia em va trasbalsar. Mentre passava les pàgines del Levante , no me'n podia avenir. Ràpidament, vaig buscar la confirmació de la notícia a la xarxa i vaig entrar al blog de l'home que fa set anys va iniciar una croada per " intentar resucitar el cuerpo inerte del valencianismo moribund o" per certificar de primera mà la veracitat de la informació. I sí, era cert, el mateix Juan García Sentandreu, l'advocat que en aquesta darrera contesa electoral novament ha liderat l'aposta del blaverisme més extremista i més cutre , anunciava la dissolució del seu partit. La culpa la tenien els altres, com sempre. La culpa la tenien els resultats en les eleccions municipals i autonòmiques i els poc més de 9.000 vots que havia rebut Coalición Valenciana .
Un 0,37%. Aquest ha estat el bagatge d'una organització que durant anys ha pretès parlar en nom del conjunt dels valencians. Una organització que ha fet apologia de l'insult i l'agressió contra tots els que no pensen com ells, especialment els que són titllats de catalanistes, que com tots sabem són aquells individus que es passegen per València amb cua, banyes i una sospitosa olor de sofre. 9.000 vots en les autonòmiques i 10 regidors mal comptats arreu del país en les municipals! Que lluny queden els 208.000 vots que el blaverisme regionalista recollia abans de ser devorat pel Partit Popular! Que lluny queden els anys noranta, quan Unió Valenciana era un partit amb tots els ets i uts, que tenia centenars d'alcaldes i regidors i, fins i tot, la presidència del Parlament per al seu líder, Vicente González Lizondo.
Però ja en aquells moments d'eufòria, el virus de la debacle infectava un projecte amb els peus de fang. Feia poc que Unió Valenciana havia signat amb el PP el pacte del pollastre (anomenat així perquè el peculiar Lizondo va manifestar que el que es negociava era qui es menjava les cuixes i qui el pit d'aquell pobre país transmutat de cop en au de corral). Des de llavors la davallada ha estat ràpida i constant, mentre la majoria dels dirigents blavers -sempre disposats a continuar ofrenant "noves glòries a Espanya"- han anat trobant refugi, càrrecs i menjadora a dins de les files del PP. És a dir, que qui es va cruspir senceres les cuixes, el pit, les ales i la melsa del pollastre van ser primer Zaplana i després Camps i la insaciable Rita Barberá.
Per als irreductibles com García Sentandreu o els seus rivals blavers d'Unitat per València no els han quedat ni les plomes.
Aquesta és, per mi, una de les notícies de la nit electoral del 22 de maig al País Valencià. La segona és l'ensulsiada d'un PSOE que ha pagat cara tant la crisi com la seva manca atàvica d'un projecte amb una mínima sensibilitat valencianista. La tercera notícia és la irrupció, contra tots els pronòstics de les enquestes, de la coalició Compromís. Per primera vegada, un nombre apreciable de ciutadans han votat en clau valenciana. I, així, el nacionalisme d'esquerres serà present al Parlament i a l'Ajuntament de la capital, a més de multiplicar la seva representació arreu del país i d'assolir resultats fins ara impensables en poblacions tan emblemàtiques com Vila-real, Ontinyent, Alboraia, Alcoi o Sagunt, tal com s'encarregava de recordar-nos el gran Ferran Torrent diumenge des d'aquestes mateixes pàgines.
La part amarga de tot plegat és la nova victòria d'un Partit Popular que ha fet seves les pitjors característiques d'aquells blavers cavernícoles als quals em referia al començament de l'article. El tancament de les emissions de TV3, les multes a Acció Cultural o, més recentment, la supressió de les línies d'ensenyament en valencià marquen un full de ruta que barreja enemics exteriors, clientelisme, corrupció i la intenció mai dissimulada de convertir València en un barri perifèric de Madrid. Aquest és un projecte letal per al conjunt del país que només podrà ser combatut des del valencianisme conseqüent, que no és ni el dels hereus de Lizondo, ni el de Sentandreu, ni el de l'home que pagava els vestits a l'honorable Camps.
