Publicitat
Publicitat

Bombolles i estrelles

Avui és l'apoteosi d'un període en què menjar i beure esdevenen importantíssims. La cuina, amb tot el que arrossega, és un fet cultural fruit de l'economia de l'entorn. Bon moment per fer alguna reflexió gastronòmica políticament incorrecta, però sense pretensions. Tocarem dos temes que desperten un xovinisme molt viu: el cava i els restaurants.

Ja deuen saber que la denominació d'origen cava no és exclusivament catalana, sinó espanyola. Es produeix cava als llocs més inesperats. Si l'illa de Perejil complís amb les condicions exigides pels senyors del cava -una mena de famiglia coordinada pel ministeri d'Agricultura-, també estaria autoritzada a produir cava. De bona fe, i tocat per la lògica de formació que provoca el patrioterisme, hi ha qui assegura que el cava és tan bo com el xampany francès. Violència conceptual pura. M'informa el propietari d'un celler que els dos grans productors de cava han pagat enguany el quilo de raïm del Penedès a 42 i 57 cèntims d'euro respectivament. Les altres caves, a 30 cèntims. Per contra, el quilo de raïm a la regió de Champagne s'ha pagat al voltant dels 4,80 euros -unes deu vegades més-. Més informació a: www.maisons-champagne.com. Enmig d'aquest panorama comparatiu desolador hi despunten alguns productors de cava, pocs, que per poder escollir qualitat paguen més del màxim de 57 cèntims marcat. Opten per la qualitat i s'esgargamellen per tal que no els associïn amb la imatge spanish cava .

Perquè si vostès viuen als Estats Units també poden comprar una ampolla de cava hispanocatalà dels que s'anuncien llargament a la televisió. La podran adquirir per 4,57 euros (el mateix preu que aquí) a www.calvertwoodley.com. Comptant que els elements que conformen una ampolla de cava tenen un cost d'uns 0,6 euros, que cal fer tot el procés, emplenar-la, transportar-la als EUA i que, un cop allí, el distribuïdor s'ha de guanyar la vida, sembla evident que ningú cridarà "Visca Catalunya!" quan la destapi.

Les coses són com són, i els claus no es poden fer entrar per la cabota. Catalunya ha optat per l'economia d'escanyapobres i producció xavacana. No és acceptable, doncs, apel·lar als pagesos perquè continuïn exercint el seu ofici. I més si tenim en compte que si un pagès o petit productor fa el gallet i planta cara als grans productors, algú important fa una trucadeta a la caixa d'estalvis corresponent i l'aixeta del crèdit i d'altres ajudes s'acaben de cop. En un moment determinat, el senyor Cambó i la seva gent van pensar que havien abolit el caciquisme. Ja ho veuen. Un consell: si volen cava no pretenguin obtenir alguna cosa bevible per 4,57 euros, però tampoc paguin més de 20 euros per una ampolla. Gastin-se'n 15 més i comprin-ne una de xampany.

I ara parlem del menjar. Podríem dir, sense por a equivocar-nos gaire, que l'afirmació nacional catalana tendeix a ser edificada sobre unes bases que, abans, s'han dinamitat. És sorprenent, però és així. El fet té lloc en la llengua, la mitologia, les arrels. La restauració no n'és l'excepció. Seguint aquesta tònica, ens sentim orgullosos d'una restauració que prepara qualsevol cosa menys cuina del país. Impossible identificar un restaurant català mitjançant els menús. L'erosió de la personalitat ha estat colossal. El xovinisme barceloní s'ha vist excitat darrerament per publicacions anglosaxones -que, tot sigui dit de passada, i en termes generals, tenen el paladar ubicat en un indret que fa de mal dir-. I és així que la fatxenderia del país ha optat per projectar-se mitjançant el turisme.

La guia Michelin ens va prendre la mida fa temps perquè, entre altres coses, la publiquen a Madrid. Coneixen la conjuminació que es dóna a Catalunya: fatxenderia i facilitat per deixar-nos enlluernar per xarlatans de fira. És així que els editors de Michelin saben que repartir estrelles a dojo ens infla com paons. De la mateixa manera que Zapatero ha fet el ridícul a Europa, nosaltres, insensatament estimulats i amb una pedanteria totalment hispana, hem passat a creure que en qüestions de restauració, podem donar lliçons a França o a Itàlia. Som una moda i el temps posarà les coses al seu lloc. La guia vermella Michelin a Espanya serveix amb prou feines per conèixer el telèfon dels hotels. Una guia que premia restaurants desnaturalitzats on el servei de sala sembla un treball de fi de curs, mentre que menysté injustament professionals com els del Restaurant Hispània. No s'enganyin, la guia Michelin espanyola està feta amb la justa frivolitat que demana el públic català actual.

És amb aquestes cabòries que aprofito per desitjar-los un bon Cap d'Any. I que el celebrin amb tanta xerinola i luxe com vulguin. Però amb humilitat gastronòmica i perspectiva històrica. Sense oblidar que tenim una de les millors cuines populars del món. I que si hem arribat on som és gràcies a molts segles de treball dut a terme als fogons de les llars. Cuines, sovint sense que elles ho sabessin, amb un gran sentit de país.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT