Bon moment per llegir Calders
"A casa meva, tret d'èpoques de veritable penúria econòmica, sempre hem tingut fantasma". La frase és el començament de L'esperit guia , un conte de Pere Calders inclòs en el llibre Cròniques de la veritat oculta (no us en perdeu la Tria personal de l'autor, que l'ARA us ofereix aquest cap de setmana per un preu més que mòdic), i és oportú citar-la perquè em sembla una excel·lent síntesi del món de Calders: un món en què el que és fantàstic es fusiona amb el que és real a través d'una ironia quasi sempre amable (tot i que de tant en tant hi tregui el nas l'humor més o menys negre) i amb un esperit decididament planer i domèstic. En efecte, què és una casa d'una certa categoria sense fantasma? Pel que fa a la referència a la penúria econòmica, ens estalviarem d'esplaiar-nos-hi.
Aquesta imaginació bonhomiosa (com m'agrada escriure bonhomiosa ) que és marca de la casa Calders ha fet que la seva literatura tingués valoracions desiguals segons els vents que bufaven en un moment o altre. Per exemple, en temps de dictadura franquista, quan es va imposar el que se'n deia realisme social, l'obra de Calders (com la de Joan Perucho, per raons equivalents) era menystinguda pels que la consideraven "escapista" i "poc compromesa" (poc engagée , com s'usava dir aleshores). Es veu que no n'hi havia prou amb el fet que l'autor hagués patit vint-i-tres anys d'exili a Mèxic. I no fa gaire, senzillament no quedava bé dir que t'agradaven les ficcions de Calders, perquè no feia modern. En uns anys en què tothom volia ser àcid, ferotge, descregut i minimalista, Calders resultava massa candorós, massa naïf, una mica bleda, com una mena d'escriptor de fantasies per a tietes. Pel que feia a la seva imaginació, ni tenia la fondària especulativa de Borges ni la qualitat tenebrosa de Poe ni la ferocitat de Vian; ni, per descomptat, tenia res a veure amb els narradors americans de referència, es diguessin Cheever, Carver o Coover (ara que ho escric, tots es deien igual). O sigui, que res de res.
Avui, però, que la realitat és molt més àcida, ferotge i descreguda del que ho pugui ser el minimalista més radical, i que els engagés s'han reciclat en indignats (o en decebuts i perplexos), torna a ser un bon moment per recuperar, o per entrar per primer cop, en aquest món màgic de Calders, habitat per fantasmes d'anar per casa, japonesos que no ho semblen (perquè dissimulen molt bé) i vaixells que desapareixen en alta mar engolits per una boira espessa. Perquè és un món construït amb una prosa feliçment expressiva, en què els personatges veuen com el que és insòlit es converteix constantment en el que és quotidià, i al revés: més o menys com ens succeeix a nosaltres quan llegim o escoltem les notícies del dia. Però amb l'afegitó d'un sentit de l'humor fi, net, elegant i ben parit, que prou falta que ens fa.
