05/10/2015

Bona nit, Kurt Wallander

2 min

Ha mort Henning Mankell, als seixanta-set anys, d’un càncer. Mankell és el pare literari del comissari Kurt Wallander, a qui molts estimem, i va ser l’antecessor de Stieg Larsson en aquests anys que hem descobert la novel·la negra escandinava, que gràcies a autors com ells s’ha convertit en un gènere propi que tots els que ens agrada llegir ens hem vist obligats a seguir amb la màxima atenció. No pel gènere, no per la nacionalitat dels autors ni la procedència de les històries, sinó perquè estem parlant d’alta literatura. I l’alta literatura, tard o d’hora, es converteix en popular.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El comissari Kurt Wallander, que podia ser aspre i desagradable, deu ser en canvi un dels personatges més estimats i més instal·lats en la memòria de més lectors d’arreu del món, cosa que és extremadament difícil d’aconseguir. No farem cap espòiler, però a molts ens va saber greu l’últim capítol de Wallander, que després de protagonitzar quinze novel·les magnífiques va antecedir el seu autor en un final massa prematur que ningú no volia.

Com a detectiu, Kurt Wallander reunia les millors condicions dels seus antecessors clàssics: subtil com Maigret, tenaç com Poirot, astut i desenganyat com Marlowe. Però sobretot posseeix una humanitat extraordinàriament fonda, que el fa transcendir el gènere dins el qual se l’encasella, i això l’emparenta amb referents com Ivan Ílitx o Arthur Gordon Pym, per posar només dos exemples prou distants. No li perdonarem mai al comissari, ni al seu autor que (si se’m permet l’expressió) no deixessin de fumar d’una puta vegada.

L’escriptura de Mankell és generalment seca i tirant a rugosa, i sens dubte deu molt als grans mestres de la novel·la negra americana, especialment a Dashiell Hammett i a Jim Thompson. Però també té una força lírica nascuda de les muntanyes gebrades del seu país, i és impossible no emocionar-se cada vegada que Wallander ens exposa la seva solitud i la seva fragilitat. A mesura que un llegeix les novel·les de Mankell, Kurt Wallander deixa de ser un personatge estrictament literari per convertir-se en algú que acompanya la nostra vida. Un Sherlock Holmes o un Tony Soprano, per posar dos exemples no tan llunyans ni antitètics com pugui semblar.

De manera que bona nit, Kurt Wallander. Fa uns quants anys que et trobem a faltar, de la mateixa manera que enyorarem el teu progenitor, a qui d’alguna manera et vares imposar. Sir Arthur Conan Doyle es va haver de penedir de matar en Sherlock, i per tant en Mankell, que sabia de quina tradició venia, es va haver de conformar a acomiadar-te suaument per poder fer altres coses, perquè els personatges no ho sabeu, però quan us instal·leu a casa dels lectors i sobretot de l’autor, podeu arribar a ser molt pesats. Sense el teu mal humor i els teus renecs, Wallander, no ens divertirem tant com fa uns anys, però sempre podrem tornar a les teves històries i revisar-les una vegada i una altra.

Descansa en pau al costat de Henrik Mankell, i dóna-li les gràcies per haver-te fet tan ben parit. Cabró.

stats