Publicitat
Publicitat

LA LLAMBREGADA

Breu faula de la realitat que patim

Resum del que s'ha publicat fins avui: l'amo d'una empresa (digui'n Espanya) comprava aire a un preu X i el revenia a un preu d'X+1 a l'empresa del costat (digui'n comunitat autònoma, o ajuntament, o diputació, o qualsevol organisme públic que li passi pel cap). L'empresa del costat (o organisme públic) revenia aquest mateix aire a la de més enllà per la mòdica quantitat d'X+2 i aquesta l'hi venia a la següent per X+3. I així successivament. Després de circular per tot el polígon industrial (o entramat de poder político-administratiu), l'aire retornava a l'amo de l'empresa inicial (digui'n Espanya) amb un preu d'X+345 (poso per cas). Llavors es tractava de tornar a fer córrer l'aire una vegada i una altra (perquè si l'aire s'atura, desapareix) i sempre augmentant-ne el valor.

Entraven tants diners (ficticis, perquè els diners guanyats venent aire també són aire) i entraven amb tan poc esforç, que totes les empreses van pensar-se dues coses: 1/ que eren riques i 2/ que els diners eren seus. I van començar a gastar-se'ls a tenir contents els treballadors (digui'n obtenir el seu vot). Aeroports per anar de comptabilitat a recursos humans, AVE per anar de la màquina de cafè a la fotocopiadora, poliesportius amb piscines olímpiques climatitzades per a ús exclusiu de la dona (o de l'home) de la neteja, parcs d'atraccions per a l'informàtic... Fins que, ai las, un dia l'aire va deixar de circular i tothom va adonar-se que res era cert i que les empreses estaven arruïnades.

Llavors, l'amo de l'empresa (digui'n Espanya) va dir que ell no tenia culpa de res (pobret), que la culpa havia estat de la resta d'empreses per haver comprat aire (sabent que era aire) i que la solució per sortir-se'n era fer fora uns quants treballadors i abaixar el sou a la resta. I així van fer-ho. I, escolti, els treballadors encantats de la vida i exclamant: "No, si tal com està tot, això és el que cal fer".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT