El Brexit, els mites i la unitat política
Se sol dir, amb bona part de raó, que fenòmens com el Brexit són conseqüència d’haver començat la unió per l’economia -la part més fàcil- i no per la política. Mentre creixíem, l’economia feia europeistes els socis receptors i covava l’euroescepticisme en els contribuents. Però la recessió empeny a replegar-se en la identitat de base: fa de l’euroescèptic un euròfob. I el replegament del Brexit va molt a la base: els Leave busquen més la identitat en la nació, la Little England, que en l’estat plurinacional, el Regne Unit.
Els psicòlegs han comprovat que, quan van mal dades, busquem la identitat en el passat. Les crisis de parella mal resoltes repleguen sovint els homes en un masclisme que ja semblava superat. Confiar, obrir-nos, ens fa créixer, però decréixer fa que ens tanquem en la desconfiança: reforça la nostra pitjor versió.
Veient ahir David Cameron i Boris Johnson era difícil obviar fins a quin punt són les dues cares d’una mateixa identitat. Educats tots dos als centres més elitistes, Eaton i Oxford, l’únic que els separa és que el que en el primer és contenció i polidesa refistolada en el segonés deixar-se anar en una franca i envejable grolleria. Tan diferents i tan semblants com Dr. Jekyll i Mr. Hyde, la història -fidel al mite- vol també que aquest cop Hyde acabi entrant per la porta principal de Downing Street.
Però el Brexit és, sobretot, l’intent de tornar a un passat que no existeix, cosa que explica molt bé la fractura generacional: només hi vols tornar si el tens prou lluny per idealitzar-lo. I és lògic que els replegaments nacionals sentin nostàlgia del passat. Una nació neix quan un grup humà s’inventa un passat mític que el predestinava, amb complicitats divines, a ser una gran nació. L’Enric V de Shakespeare, revisitat genialment per Olivier i Branagh, n’és una mostra modèlica. Però la comunió mística d’aquell exèrcit a Agincourt no és només passat,és un mite, i per això és irrecuperable.
Tan irrecuperable com imprescindible, perquè la unió política només es pot construir sobre fonaments tan intangibles com els mites. L’economia uneix només quan bufa vent de cua. Amb vent de cara -i la globalització ens el garanteix per molts anys-, calen vincles molt més forts i emotius perquè un grup humà no es divideixi i s’enfronti. Europa necessita menys austeritat i més èpica. Necessita una ànima i, per insuflar-li aquesta ànima -tan vergonyosament absent en la crisi dels refugiats-, és més útil la literatura que l’economia.
Mentre bufi vent de cara i l’èpica de la UE l’encarni el mafiós Juncker o l’esfínxic Draghi, el replegament dels països que la formen serà un degoteig imparable. És un drama, sí, perquè anant per separat serem molt més vulnerables, però és el preu que paguem per haver oblidat que, com a sàpiens, no ens podran cohesionar mai les xifres que comptabilitzen guanys i pèrdues sinó els relats que inventen passats mítics i transmeten valors ètics.
