Publicitat
Publicitat

Brots verds

Tinc un amic que té la teoria que als arquitectes ens passa el mateix que els va passar als pianistes que acompanyaven les pel·lícules del cine mut. En aquell moment, probablement, ells també creien que es tractava només d'una crisi passatgera. A mi, que sóc d'un tarannà més optimista, m'agrada pensar més aviat que som com els actors d'aquella època. Alguns van entendre que el seu entorn estava canviant i que, per tant, calia que ells també es transformessin si volien sobreviure en unes circumstàncies que endevinaven que serien completament diferents. Ara sabem que quedar-se quiets i esperar no hauria servit de res.

Tot això em ve al cap quan faig balanç d'aquest any extraordinàriament dur al bell mig d'una crisi que s'ha acarnissat especialment en el nostre gremi. La punxada de la bombolla immobiliària i la sensació que aquesta ha estat en gran part la causant dels problemes del sector financer, que tot sigui dit fins llavors s'havia lucrat d'una manera molt eficient, ha originat una culpabilització de tots els implicats en aquesta disbauxa i, de retruc, dels arquitectes.

No vull entrar a valorar la injustícia d'aquesta acusació, que posa el dit a la nafra d'un dels pocs actors d'aquesta història que no s'ha enriquit en aquest procés. El que m'interessa assenyalar és que en aquesta desacreditació de l'arquitectura catalana hi podem perdre un dels actius més importants de la nostra cultura i, per tant, un dels valors estratègics més potents del nostre país.

Els beneficis col·lectius d'aquest prestigi són inqüestionables. Ajuda a identificar aquest país com un bon destí cultural de vacances, dóna suport al fet que un sector professional competitiu i preparat pugui treballar a l'estranger i permet aprofitar la mobilitat creixent d'estudiants per mantenir una oferta docent de qualitat com la que presenten les escoles d'arquitectura a Catalunya i, molt especialment, les que han fet més esforços per atreure els estudiants forans, com l'IAAC i el BIArch.

L'arquitectura catalana, amb totes les diferències i particularitats que caracteritzen cadascun dels arquitectes, té una arrel comuna basada en el respecte al lloc on s'ubica, una formalització basada en la seva materialitat i una gran professionalitat en la seva execució i detall, recolzada en una manera d'entendre l'ensenyament d'aquest ofici que fuig de l'especialització i aposta per una formació d'ampli espectre. Aquesta formació inclou matèries tècniques que en altres països s'han traspassat a altres especialitats, com l'urbanisme, el paisatgisme i el càlcul del suport estructural o de les instal·lacions, per posar uns quants exemples.

Durant aquests darrers anys, mentre les tendències internacionals apostaven per arquitectures impossibles que proposaven imatges extravagants molt poc connectades amb la realitat, aquí continuàvem fent una arquitectura callada, basada en el sentit comú i l'austeritat, que no aconseguia gaire interès mediàtic. Però la crisi està tornant a fer moure la balança i els interessos tornen a apuntar cap al lloc del qual nosaltres mai ens hem mogut. La societat, tipa dels últims excessos, torna a reclamar una arquitectura útil, austera i durable, i vet aquí que això és exactament el que ha definit l'arquitectura catalana al llarg dels anys.

Conscients del moment, alguns arquitectes emfatitzen aquesta actitud en les seves darreres obres construint un univers basat en l'austeritat extrema i l'expressivitat de les textures, amb arquitectures modestes que llancen un missatge de valors formals d'una extraordinària potència. Arquitectures que aposten per la continuïtat amb l'existent, construïdes amb materials tradicionals que permeten observar en elles el pas del temps. Aquesta tendència, tot i enllaçar amb altres experiències internacionals, té algunes característiques que la fan particular i genuïna enllaçant amb tota una tradició arquitectònica local.

Cal aprofitar aquesta oportunitat i tornar a posar sobre la taula del debat internacional aquesta aportació, no com a resposta al fet conjuntural que ens ha tocat viure, sinó com una aposta cultural, intel·lectual i ètica que esdevé oportuna i adequada en la nova situació que viu Europa. La presència de l'arquitectura catalana i balear a la Biennal d'Arquitectura de Venècia d'aquest any és una magnífica iniciativa de l'Institut Ramon Llull que pot ajudar a fer evident aquesta actitud i posar-la al lloc que li correspon dins el debat arquitectònic internacional.

Si volem que comencin a aparèixer brots verds, cal que ens llevem ben d'hora i els plantem nosaltres mateixos.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT