Buenafuente i els refugiats
Quan els programes d’entreteniment decideixen modificar el seu contingut per llançar-se de ple a una causa humanitària, vol dir dues coses: la desgràcia és de dimensions majúscules i tot presentador famós sent la necessitat d’evidenciar-se com a millor persona i ésser sensible davant la seva audiència. La idea de Buenafuente de portar el seu Late Motiv a Lesbos podia acostar-se perillosament a aquesta zona de demagògia mediàtica. Aquella tan trista en què el presentador televisiu demana que li expliquin la desgràcia fent cara compungida i demanant coratge.
Però l’especial a Lesbos de Late Motiv (Movistar+) denotava una cura per no caure en aquests errors. La imatge i la instal·lació del plató en el context de la desgràcia és un punt difícil que van superar amb èxit. Muntar un escenari en un espai natural on es barregen emocions i drames pot transmetre un esperit barroer d’invasió que ho arrossegui tot cap a l’espectacle. L’austeritat d’una mena de foc de camp va encaixar amb l’entorn i van saber aprofitar un paisatge i un capvespre que atorgava una poètica que podia semblar involuntària. Van adaptar-se amb elegància a la situació. L’elecció dels voluntaris convidats va ser encertada i l’espectador va conèixer persones d’una qualitat humana extraordinària que es feien escoltar. Les entrevistes no són el punt fort de Buenafuente i en alguns instants les seves preguntes quedaven en una superficialitat i obvietat molt poc periodístiques, però va connectar amb els convidats i no va acaparar protagonisme. Van ser especialment boniques les imatges dels voluntaris ensenyant a nedar els nens refugiats per ajudar-los a superar les pors del mar. La participació de Joan Manuel Serrat, que corria el risc de semblar posada amb calçador, va ser la nota emotiva que va acabar de proporcionar una lírica discreta i va desviar-se del tòpic: vam deixar de veure el mar com un assassí per veure’l com un espai de trobada. La cançó Mediterráneo va ser una mena de pregària simbòlica per les víctimes que hi reposen sense que fos necessari verbalitzar-ho.
Una aposta televisivament difícil que l’equip del programa va resoldre amb dignitat. En diverses ocasions Buenafuente va excusar-se a l’audiència dient que aquell dia no hi hauria riures. Potser no cal justificar-se. A hores d’ara ja s’hauria d’entendre que els programes no són fàbriques d’humor envasat. El riure o l’emoció, segons convingui, han de ser només una conseqüència, un símptoma, d’un contingut de qualitat. Potser valdria la pena tenir-ho present per a la resta de Late Motiv i no només per als especials.
