¿'Bullying' o respecte a la intimitat?

Hi ha gent que diu que el bullying ha existit sempre. Que quan érem adolescents també hi havia nens que rebien moltes de les burles.

Les noves tecnologies tenen tres efectes nous: volum, distància i temps. Assetjar des d’una pantalla amb la resta de companys com a audiència és el somni de tot assetjador -la civilització de l’espectacle, com ho va anomenar Vargas Llosa-; això se suma al que els psicòlegs ja fa anys que van detectar: que el “líder” farà el que espera d’ell la tribu quan hi sigui present.

Instagram i els grups de WhatsApp propicien l’observació permanent de la tribu i, per tant, potencien oportunitats d’assetjament sense límit d’espai o temps. El bullying a la nostra època tenia lloc al pati o a la sortida de classe. Avui, a qualsevol hora del dia i nit. I a qualsevol distància: es pot assetjar des del sofà amb la víctima i tots els companys a casa seva.

Com que no es pot actuar físicament (a la nostra època una picabaralla i dos morats anaven posant a tothom al seu lloc), la víctima és encara més vulnerable. Tots aquests factors han augmentat exponencialment la quantitat d’insults, burles i amenaces sobre els més febles o indefensos.

Cal intervenir, si cal, en la intimitat dels missatges dels nostres fills i alumnes. Tenim l’avantatge que tot queda escrit. Aprofitem-lo.

He conegut recentment una persona jove a qui van fer bullying. Li vaig preguntar què sentia quan ara, passats els anys, es trobava amb aquells antics companys d’institut que l’havien fet patir tant. Em va respondre: “Els he perdonat, no tinc rancor. De fet, quan els veig em fan llàstima”.

Va poder transformar l’odi en perdó. Però cada any hi ha nois i noies que, malauradament, decideixen posar punt final al seu patiment. Actuem abans. Cal anar comprovant què escriuen al mòbil. M’és igual la intimitat. Perquè, si no, no tindran ni tan sols l’opció de perdonar.