Burca no és llibertat
Tornem-hi amb el burca. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha suspès cautelarment una normativa de l’Ajuntament de Reus que prohibia en aquesta ciutat l’ús d’aquesta peça, que alguns fa temps que qualifiquen com “la presó de tela”. El tribunal es basa en el dret de llibertat religiosa, que no cal dir que hauria d’estar garantit sempre i en tot lloc. Per la seva banda, la normativa reusenca es basava en el dret a la llibertat d’expressió i la dignitat de les persones, que hauria de ser (si més no al meu humil parer) encara més peremptori.
La resolució del TSJC recolza sobre la jurisprudència establerta fa un parell d’anys pel Tribunal Suprem, que va anul·lar una normativa semblant de l’Ajuntament de Lleida amb l’argument que no existeix cap llei que prohibeixi l’ús de determinades vestimentes, cosa que aniria contra l’article 16.1 de la Constitució espanyola, que garanteix el dret a la llibertat religiosa.
Doncs sí que anem bé. La llibertat religiosa, el dret a professar la fe i el credo que cadascú estimi més oportú, hauria de ser, mai més ben dit, sagrat. Però encara hauríem de ser més garantistes amb la llibertat d’expressió i la dignitat de les persones. Cap tradició, religiosa ni de cap casta, hauria d’avalar pràctiques denigrants com l’ús del burca, que l’únic que fa és situar les dones que es veuen obligades a portar-lo en una situació d’indefensió davant d’una agressió permanent que les denigra com a persones. Les religions, recordem-ho, contenen sempre elements altament arbitraris i fins i tot irracionals, que no tenen o no haurien de tenir defensa possible dins d’un estat de dret. Ningú hauria de creure que és més bon musulmà, en aquest cas, pel fet d’obligar la seva dona, filles o germanes a anar vestides amb aquest drap monstruós del burca. Com ningú tampoc serà més bon cristià pel fet de ficar una dona de la seva família dins un convent de monges tancades. Que algú cregui aquesta mena de coses no és llibertat religiosa, és irracionalitat pura i simple que si va contra alguna cosa és contra les nocions més elementals de la dignitat humana.
Sense ser jurista, ni de bon tros, m’atrevesc a esgrimir el sentit comú per posar-me en contra del pronunciament del TSJC i a favor de les normatives dels ajuntaments reusenc i lleidatà. No vull sortir als carrers de les ciutats del meu país i trobar-me dones amb la cara i el cos tapats per una andròmina com el burca. No perquè a mi me molesti estèticament, sinó perquè no vull veure conciutadanes meves, sigui quina sigui la seva procedència geogràfica i el seu credo religiós, veient-se sotmeses a una humiliació tan flagrant, ni que es pensin que ho fan voluntàriament. Perquè mai és voluntària l’acceptació de la irracionalitat i el fanatisme, per molt que es vegin suportades pels sermons dels sacerdots d’un credo o d’una altre. Aquí fa temps que les dones, com els homes, van amb la cara destapada, gràcies a Déu i a la llei. D’una vegada per totes, no confonguem la llibertat amb la seva negació.
