Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

CRISTÓBAL MONTORO: Sastre del desastre

Des de la portada ens mirava ahir amb somriure sinistre de Nosferatu. Fa temps que se li escapa un riure ximplet. Tornar al poder l'ha posat de tan bon humor que sembla que disfruti xuclant sang.

Un rivet verd lloro a la muntura de les ulleres n'atenua la grisor plúmbia de bruixot tecnòcrata. Si es decidís a fer-se una cueta, seria un Tamariz mudat. I és que cal ser il·lusionista per abaixar dèficit sense tocar l'IVA.

El Montoro crispat d'Aznar s'ha relaxat amb Rajoy, com un animal domèstic que mimetitzés l'amo. Va aprofitar la llarga oposició per deixar que una segona parella li redecorés el look fúnebre de còrvid, i el sarcasme mordaç que abans ofenia ara s'enfot d'ell mateix i té tints surrealistes.

No és home d'aparell ni de mítings i té tan poc carisma que un decrèpit Guerra el va derrotar a Sevilla quan Espanya quedava de color barrufet. El seu fort és la lleialtat i tenir el cap ple de dades ordenades en calaixets.

Fill d'immigrants pobres de Jaén, va pujar en una barriada madrilenya de Cuéntame amb l'únic privilegi de tenir uns pares obsessionats perquè estudiés. Això n'ha fet un pragmàticextrem que clava tisorada on no nota resistència i es menja amb patates les conviccions meritocràtiques.

Aquí on el veieu, va ser un pelut que xalava amb els Stones i un amant de l'equitació. D'allò només en queda alguna corbata llampant i l'art d'aguantar en el govern en moments d'encabritament.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT