El Cabanyal i la resistència cívica pel patrimoni històric
L'evolució present del fenomen de la bombolla immobiliària és el més paregut al drogoaddicte que sols troba assossec en el consum de la seua dosi. Sap que aquest estat del benestar induït és pur artifici i també sap del caràcter destructiu del seu paradís mental pels cadàvers que ha vist quedar-se pel camí. La dependència en què viu l'ha convertit en un autòmat que pensa sols en la següent dosi i es resisteix a acceptar el seu fracàs. Amb síndrome d'abstinència és fins i tot perillós. Un drama semblant s'està vivint en molts ajuntaments i en particular en el de València. La seua obsessió per un projecte, el de prolongar una avinguda des del centre de la ciutat fins a la mar -València no va néixer marinera sinó fluvial-, arrasarà més de 600 edificacions del barri del Cabanyal-Canyamelar desfigurant-lo i partint-lo en dos, i generarà una condiciosa operació immobiliària, com si el desastre econòmic i social que viu el País Valencià fos aliè a tanta sobredosi de ciment.
El Cabanyal-Canyamelar era un poble independent que amb el pas del temps s'ha convertit en façana marítima de la ciutat de València. Tot i així, s'ha resistit a perdre la seua identitat preservant entre altres valors populars el de la llengua pròpia quan la capital s'ha castellanitzat. El nom compost del barri ve de les antigues barraques que eren els habitatges i d'un dels cultius que l'envoltaven, la canyamel. Quan Sorolla pintava els colors de la Mediterrània ho feia des de les platges del Cabanyal i els seus models eren pescadors, xiquets i dones que vivien en aquest poblat. Blasco Ibáñez escriví moltes de les seues novel·les des de la veïna platja de la Malva-rosa i pels carrers i places del Cabanyal arengà els treballadors portuaris, la gent de la mar, els llauradors i artesans perquè es revelaren contra la monarquia i lluitaren per la república, la qual entenia com una eina modernitzadora que trauria el seu país de la superstició i l'analfabetisme.
Els dos incendis que al segle XVIII arrasaren les barraques i una normativa de prevenció determinaren que la reconstrucció seguís la tipologia de les cases de l'horta, ordenades sobre una retícula de carrers paral·lels a la mar. L'arribada del tramvia i del ferrocarril a finals del segle XIX, l'auge del port i la bellesa de les seues platges milloraren les condicions econòmiques del poblat propiciant una arquitectura exuberant d'elements eclèctics i modernistes. Per aquests motius, en 1978 el ministeri de Cultura el declarà Conjunt Històric Artístic, en 1988 el PGOU de la ciutat de València el reconegué Conjunt Històric Protegit, i en 1993 va ser declarat Bé d'Interès Cultural amb el suport del Consell Valencià de Cultura, del departament d'història de l'art de la Universitat de València i de l'Escola de Belles Arts de la UPV.
Però tan sols quatre anys més tard, amb l'Ajuntament en mans del PP i a l'empara de la gran màquina d'especular que va ser la llei urbanística valenciana del1995, es redactà un projecte per prolongar fins al mar l'actual avinguda de Blasco Ibáñez (què en diria l'autor de La barraca ?). El traçat seguia una línia recta en lloc de vorejar en ferradura el nucli protegit del barri, tal com ho havien previst anteriors propostes des que en 1897 la ciutat de València s'annexionà al poblat. En la fase d'informació pública es presentaren 3.267 firmes en contra del projecte i sols 19 a favor, però l'Ajuntament aprovà l'opció que tenia el suport dels 19 i ignorà els 3.267. Per a més ironia el projecte passava a dir-se pla especial de protecció i reforma interior (PEPRI). Des de llavors, associacions i entitats veïnals organitzades en la plataforma Salvem el Cabanyal promogueren nombrosos debats, activitats divulgatives i manifestacions, alguna de les quals amb incomprensibles càrregues contra els assistents per part de les forces d'ordre públic.
Amb constància i una complexa batalla judicial, la plataforma ciutadana ha paralitzat el projecte arrasador més de 12 anys que ha culminat en una resolució del Tribunal Suprem que instava el ministeri de Cultura a resoldre sobre el problema de fons: determinar si la decisió municipal constitueix o no un acte d'espoli del patrimoni històric valencià. Els informes del ministeri de Cultura, dirigit en aquell moment per González-Sinde, van ser clars: executar el PEPRI tal com està és espoli. La reacció de l'Ajuntament no va ser enterrar el pla o modificar-lo, ben al contrari: interposà una querella per prevaricació contra els tècnics i la ministra que recentment els tribunals han arxivat per absurda i temerària. La tenacitat i resistència ciutadana han donat de moment el seu fruit. Però atenció!, que a València encara no s'han desintoxicat de la sobredosi de ciment i els que tenen mono són molt poderosos. Les lleis són fàcils de canviar si es té un rodet.
