Cafè (i casinos) per a tothom
Lamentablement per a la unitat d'Espanya ( viva!!! ), Sheldon Adelson és un empresari privat que es juga els diners i no és algú amb càrrecs polítics en cap ministeri de Madrit (aclariment de l'autor: Sheldon Adelson és aquest senyor pentinat com Anasagasti, però en malament, també conegut com a senyor Casino i Mister Marshall , que diuen que ens ha de treure de la misèria a base de ruletes i senyoretes meuques). Doncs sí, miri, mala sort. Si Adelson fos president, ministre o uixer d'un govern espanyol i tingués accés al calaix del pressupost, ens estalviaríem tants de problemes a l'hora de triar... L'hi explico.
En un Estat amb un aeroport a cada llogarret (i alguns fins i tot estan operatius: bé, amb un aterratge al mes, però operatius); amb una estació d'AVE a cada escala de veïns (just al costat del sofà de l'entrada, darrere de les bústies); on tothom té un polisportiu cobert amb piscina climatitzada a menys de dos minuts de casa (amb spa ... sobretot que no ens falti mai l' spa ); on tothom té el seu polígon industrial amb botiga de sofàs de dubtosos estampats i restaurant wok sempre buit emetent estranyes olors pròximes al menjar, i on no ens falta res que tingui a veure amb la totxana i el ciment, doncs en aquest Estat, si un senyor amb càrrec públic decideix fer un megacasino a Florolos de Munt (per dir-li un lloc), en nom de la cohesió de la pàtria (i sobretot dels vots, per què no dir-ho), la torna és construir casinos per a tothom (escolti, si el veí té mil escurabutxaques jo en vull mil una). Però Adelson no té una repartidora de diner públic. Per tant, pren les decisions segons el benefici que creu que obtindrà de la seva inversió. I llavors tria el lloc. Un lloc, no 47. I amb criteris de negoci. I punt. Després, si la cosa li funciona com Terra Mítica i s'arruïna, s'arruïnarà ell i no vostè i jo. I veient el panorama, això ens consola molt, oi?
