04/04/2015

Caín

2 min

Meditació de Setmana Santa. Parlem molt del mal. El mal és l’abús de poder. L’essència del poder està en l’arbitrarietat. El poder és irremeiablement capriciós. Aquesta és la seva força. La democràcia és un intent d’enraonar l’acció de poder, però precisament per això és un règim caracteritzat per la incertesa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’Antic Testament és el millor manual sobre el poder mai escrit. Déu és totpoderós. El poder és projectat en la seva expressió més absoluta i autèntica. Descrivint com exerceix Déu el poder, el Llibre instrueix els poderosos, prepara els altres per a la servitud voluntària i atorga al poder legitimitat divina d’origen.

Des del començament queda establert el caràcter imprevisible del poder. Estem condemnats al caprici del que mana. Abel i Caín entreguen les seves ofrenes a Déu, que accepta les d’Abel i rebutja les de Caín. Ningú sap per què. No hi ha perquè. És la voluntat de Déu. El que dóna força al poderós és l’arbitrarietat i Déu és totpoderós. Per molt que ens esforcem a acomplir tot allò que se’ns demana mai tindrem garanties de satisfer el totpoderós. Sempre ens demanarà més, sempre estarem al seu caprici, perquè si no ens igualaríem a ell. És el cas de Job: la seva disposició al sacrifici, a l’obediència, no serveix de res. Déu desplega sobre ell la seva arbitrarietat, tan infinita com el seu poder.

La teologia cristiana ha donat un nom al caprici de Déu: la gràcia. Déu tria gratuïtament els elegits, ja sigui una persona o un poble. És l’argument amb què es legitima la crueltat de Déu, la manca de compassió davant les tragèdies dels homes, la irracionalitat que funda la fe. “Déu existeix” no és un judici, no és un enunciat que digui res sobre la realitat, és una afirmació cega: una creença. I la creença obre la via al principi fonamentalista: puix que Déu existeix tot està permès. L’amor és gratuït. Transmutat el poder de Déu en amor (la gràcia), al bon creient no li queda altra opció que la resignació. Caín, tanmateix, “s’allunya de la presència de Jahvè” i “fou el primer que construí una ciutat i li va posar el nom del seu fill, Henoc” i així arrencava la humana civilització.

stats