Publicitat
Publicitat

Calders, Sales, Tísner

L'Exili, així, amb una E majúscula, és un dels temes del nostre segle XX. L'Oblit, així amb una O majúscula, pot esdevenir un dels temes del nostre segle XXI. L'Exili va ser l'única opció per a les persones que van defensar el país amb les armes o amb una màquina d'escriure fins al final. No anar a l'Exili significava la presó i, en molts casos, la mort segura. Aquest any celebrem el centenari del naixement de tres escriptors que defineixen una part substancial de la nostra literatura del segle XX, una part de la qual pensada i elaborada lluny de nostre país. Tres homes dignes de ser homenatjats: Pere Calders, Avel·lí Artís i Joan Sales. Ells es van comprometre amb la causa de Catalunya i de la llibertat. De fet hi van estar compromesos tota la vida. Pensar-los avui hauria de ser alguna cosa més que el gest obligat cap als nostres predecessors. Pensar-los, llegir-los un altre cop, ens hauria d'ajudar a conèixer millor les nostres febleses més profundes, allò que avui ens pot ajudar a superar la maltempsada que travessem. Perquè, ¿hi ha res més greu que perdre el país? ¿Hi ha crisi més forta que haver d'abandonar-lo i iniciar el camí d'una diàspora incerta, en la qual les misèries sempre són molt més nombroses que les grandeses, lluny de la família i dels amics?

Tots tres de l'any 1912, tots tres escriptors, tots tres soldats, tots tres perdedors i tots tres supervivents a la guerra i a l'Exili. En certa mesura, tots tres guanyadors discrets en el joc de la vida, ja que ells són els protagonistes involuntaris d'un viatge circular finalment reeixit: tots tres optaren volgudament per fer l'exili de l'Exili i tornar a casa, a la Barcelona dels anys del plom, molt abans que el general Franco morís. Ho feren un cop es convenceren que la resistència veritable passava per comprometre's amb el país real, el que no feia de la nostàlgia una excusa per anar tirant.

Hi ha una característica compartida per tots tres escriptors: defugiren absolutament la paraula engolada, l'abrandament i el blanc o negre. L'home d' El primer arlequí ens ensenyà a veure la realitat amb ulls nous. En Calders va convertir el somriure en un dels actes més seriosos que pot fer la persona. La seva literatura, feta de glops que fan de bon passar, guanya amb el pòsit de les hores posteriors a haver acabat de llegir aquest o aquell relat. En Calders sabia que jugava amb històries d'efectes retardats. Nevares i els seus descansaven en un cementiri de rics ben morts, o Gael·li feia volar a caprici els estornells damunt de la plaça de Catalunya... Cada bri d'història, una jugada per fer trontollar el que sembla obvi. En Sales va ser l'home de l'altra mirada. L'home que convertí la guerra en un mirall, el de nosaltres mateixos, capaços del millor i del pitjor quan ens posem a cremar ideals, prefigurant escenes de la nostra època. El seu catalanisme pur, emocionat, sincer, feia que vibrés camí del campament de la Manxa, en passar per Alacant. En Sales tampoc casava bé amb les respostes absolutes. Les seves cartes ens han ensenyat a comprendre que en les incerteses hi ha gran part de la nostra veritat. I en Tísner, el de les paraules del vell Opòton que un dia s'embarcà cercant el sol, revestit d'un aire de vell cònsol romà, de vell mariner que ho ha vist tot, que ho sap tot i que s'ho guarda per no aclaparar els més joves, tan capaç de posar-se en la pell de l'altre que un tros de Mèxic vingué amb ell a Catalunya per restar-hi per sempre. L'home que descobrí el cadàver del pobre Planes a l'Hospital Clínic, a finals del juliol del 1936, mort a trets pels gàngsters de la FAI; l'home que ens amenitzava ja a Catalunya Ràdio quan, a les velleses més esplendoroses, era capaç de seguir convidant a viure sense reserves.

En Sales, en Calders i en Tísner són el contraexemple de la paraula enervada, de la frase llefiscosa, de les hipèrboles dels herois d'altiplà malalts de cinisme. Ells, en canvi, herois com eren, mai no en van exercir, i en renunciar-hi, feren un altre servei a la pàtria.

Ara que fa temps que són morts, em sembla que cal recuperar-los amb força. Aprofitem el centenari. M'imagino programes de televisió parlant-ne, m'imagino la reposició d'obres de teatre i la reedició de novel·les i de contes. M'imagino l'edició d'epistolaris i miscel·lànies. Estic segur que les revistes i els diaris en faran seccions. Per exemple: ¿un número de la gran revista de divulgació històrica Sàpiens parlant de tots tres?

Ells tres van tornar de l'Exili per lluitar contra l'Oblit, construint dia a dia un futur que segueix sent nostre. Tan sols falta que ens ho creguem. Potser nosaltres també haurem de tornar dels nostres exilis per lluitar, com ells, pel que ens pertany.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT