Publicitat
Publicitat

Calma

Gènova és la porta d’entrada del país més enlluernador de la Terra. Construïda seguint l’abrupta costa que mor a Cinque Terre, la capital de la Ligúria és la suma perfecta de mediterraneïtat i mentalitat del nord. Gènova és la ciutat de Fabrizio de André, de Giuseppe Mazzini, de Niccolò Paganini, de Renzo Piano, i també de Cristòfor Colom i del pesto, que es diferencia del pesto rosso sicilià perquè porta pinyons en lloc d’ametlles, i perquè entre els seus ingredients no hi ha el tomàquet escaldat.

Un dels secrets més ben guardats de Gènova és el cementiri de Staglieno. El fossar desprèn un romanticisme decadent, un romanticisme tràgic, arrossegat per la humitat salina, que deixa sense alè a tot aquell que el visita sense pors necròfiles. Si fem un recorregut pausat, hi descobrirem bellíssimes escultures encarregades per la burgesia del segle XIX a escultors com Leonardo Bistolfi, Augusto Rivalta i Giulio Monteverde. Sembla que aquestes famílies riques pensessin en el per si de cas. Per si de cas la memòria és fugissera, jo deixo constància que vaig ser important abans d’intentar entrar al nirvana.

No gaire lluny d’aquests passadissos carregats de monuments funeraris, hi ha la senzilla tomba de Constance Lloyd, la dona d’Oscar Wilde, i seguint l’estela de passos embadalits, arribarem al cementiri nou. Arquitectònicament no val res, però als nínxols s’hi representa il piacere per la vita que tan pregonen els italians. Una dona en un hort amb una gran albergínia a les mans, un home amb banyador a la platja; les fotografies que il·lustren els nínxols solen evitar la tragèdia.

Parlo de Staglieno perquèés la millor porta d’entrada al país més garibaldià de tots els països garibaldians existents. Ara que vivim en la convulsió, el millor és deixar-se perdre per una nació que ha sobreviscut a totes les convulsions possibles i ha sigut capaç de crear el seixanta per cent del patrimoni artístic d’Europa.

“Són madurs els raïms, el camp llaurat. La muntanya dels núvols se separa. Sobre els miralls polsosos de l’estiu l’ombra és caiguda. Entre els dits insegurs, és certa llur claror, i llunyana. Fuig amb les orenetes l’últim turment”. El poema es diu Calma i el va escriure el gran Giuseppe Ungaretti. I com que als poetes se’ls ha de llegir i escoltar, prenc la paraula a Ungaretti i fugiré de Barcelona cercant la calma de l’estiu, el de veritat, aquell en què els dies serveixen per adormir les cabòries.

Visitaré Staglieno i acabaré el viatge a Gallipoli, una localitat situada al sud del sud de la Pulla. Allà, les dones seuen al carrer i preparen amb els dits les orecchiette, unes petites orelletes de pasta que tenen gravada l’empremta del polze. Ho fan amb calma.

Escriu un periodista digital que Gallipoli és Cadis però amb italians. La mania de trobar paral·lelismes és de mal viatger. Res s’assembla a res, perquè tot és fruit de la pròpia història i les pròpies circumstàncies. Calma. Cal tornar a Barcelona amb les energies renovades. El setembre serà dur per al meu país, la seva història i les seves circumstàncies.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT