Camí de l’inevitable
BALANÇ. Onzena legislatura espanyola. Tot i estar enfangat en una crisi política, econòmica i moral, l’estat espanyol (no és que em faci mania dir “Espanya”, és que no es pot culpar Espanya dels disbarats de l’Estat) engega a rodar el mandat electoral després de sis mesos d’inactivitat i de sainet -de “circ”, en diu el New York Times -. Sis mesos sense govern, mentre la recuperació econòmica perd gas i la UE s’impacienta. L’aparició de dues formacions de nou encuny, inflades als platós, no ha servit per liquidar els vells partits, i a sobre ha posat de manifest la incapacitat ibèrica per al pacte: Espanya no ha tingut un govern de coalició des de la Guerra Civil. Es diu aviat! En aquest interregne, PSOE i Ciutadans s’han arriscat molt amb un matrimoni de conveniència que es va estavellar contra l’aritmètica. Pedro Sánchez i Albert Rivera van caure en un error tradicionalment molt català: creure que perquè les coses passin n’hi ha prou fent-ho veure. Ara intenten repetir l’operació a la inversa, entonant el si te he visto no me acuerdo. Però és tard.
ORDRE. El PSOE es troba en una situació interna molt difícil, Podem no té aliats per governar i Ciutadans s’ha polit l’equidistància. Comença la nova partida i les cartes de tots tres són damunt la taula; això afavoreix sobretot el PP, que tornarà a ser, malgrat la naftalina i les corrupteles, el partit de l’ordre, el boig conegut, l’única força que pot impedir que rojos i separatistes potinegin els aparells de l’Estat. En la pròxima legislatura el PP formarà part de totes les equacions, i Podem, si no fa un resultat espectacular, en quedarà fora, perquè a Madrid quan algú parla de lo que nos une ja no cal dir res més. La pressió interna i externa farà la resta. Potser alguns noms cauran de l’escambell, però no hi haurà cap canvi estructural, especialment en la qüestió del poder territorial. La reforma de la Constitució serà l’eina dels immobilistes, o no serà.
DESENLLAÇ. La situació és relativament favorable al govern català i els partits que li donen suport, ni que sigui per contrast. Aquí hi va haver acord i generositat en una conjuntura molt complicada, i ara hi ha una majoria que les passa magres amb la CUP, però que governa; i a falta de passos endavant cap al trencament efectiu, omple el sarró d’arguments, sobretot gràcies al Tribunal Constitucional. Només hi ha tres noms propis en la política catalana: Puigdemont, Junqueras i Colau. I tots tres representen, amb tots els matisos que es vulgui, la nèmesi del trio que protagonitzarà la política espanyola a partir del juny: Rajoy, Sánchez i Rivera. Divendres, Generalitat i Ajuntament de Barcelona es van comprometre a aplicar la llei contra els desnonaments, anul·lada per l’alt tribunal. La PAH va protestar davant la seu del PP cridant “ Nuestra ley no se toca”. Així, la desconnexió catalana avança per passiva; no pas amb lleis i decrets, sinó amb anul·lacions, sentències i traves. Si s’actua amb traça, el que volem que passi ja no serà desitjable, ni necessari; simplement serà inevitable.
