Càmping

"Cada cop som més gent els que tenim clar que, guanyi qui guanyi avui les eleccions, és igual. Governi qui governi, els qui manen sempre són uns altres. Uns que no es presenten a les eleccions, uns que només pensen en ells mateixos i que volen enriquir-se cada cop més, fins a l'obscenitat". Isidre Fainé, el president de La Caixa, es mira la noia que li acaba de dirigir la paraula i pensa que un ja no pot estar tranquil ni a l'ascensor. "Perdoni, però em sembla que no tinc el plaer". "Ni el tindrà". La noia és ràpida. "Però ara ens estem organitzant. No hi ha marxa enrere. Canviarem la societat i ho farem des de baix, no des de dalt". "Vostè, senyoreta, deu ser d'aquests que es pensen que les coses s'arreglen passant la nit al ras i rebent unes quantes plantofades dels mossos, m'equivoco? Doncs no, amiga meva. Les coses no s'arreglen així, les coses s'arreglen treballant. Jo vinc de família pagesa, la meva primera feina va ser en un taller de bicicletes cobrant cinquanta-dues pessetes a la setmana i he arribat fins aquí estudiant i esforçant-me, no pas anant d'acampada" . La noia no s'esperava una resposta tan elaborada però ja ho hem dit, és ràpida: "Ja ens agradaria tirar endavant treballant, però és que no hi ha feina, i la que hi ha és una merda. No troba indigne que els que ens han portat fins aquest pou, vostè i els seus col·legues, continuïn cobrant milions d'euros com si res no hagués passat?". "Seré sincer amb vostè, senyoreta. Té raó. Guanyem massa diners. Guanyem quantitats, com vostè diu, obscenes de diners. Però pensi que algú ho ha de fer. Hi ha societats on ho fa un dictador i els seus acòlits, i altres on ho fan empresaris a l'empara de la llei. El món és així. Només funcionen aquests dos sistemes i, cregui'm, és molt millor el nostre". L'ascensor arriba a destinació i la noia tindrà el dret a l'última rèplica: "Sí, podria ser molt millor el nostre. Llàstima dels cínics".