Cantar a cau d'orella a la teva filla mentre mor
En un diari es parla sovint de la mort. A les pàgines d'internacional la mort es despatxa a l'engròs, a desenes o centenars. En l'extrem oposat del diari, a les pàgines de cultura, de la mort d'un personatge significat se'n parla amb reverència i sabó. Entremig hi ha les pàgines de societat, en què la mort se'ns explica de manera més directa i corprenedora. Dic això perquè han coincidit quatre notícies que m'han produït emocions diverses.
En un judici a membres d'ETA, una mare recorda que, després d'una explosió, va sentir la veu de la nena, que la cridava. La va trobar tota coberta de runa i, mentre l'anava desenterrant, veia com es moria. A l'ambulància, la mare cantava a la seva filla de sis anys cançons a cau d'orella. Costa continuar escrivint.
Una segona mort ha estat relatada en un altre judici gràcies a les proves que indiquen que, presumptament, una dona jove i elegant va assassinar una amiga per diners, fent-li perdre el coneixement amb cloroform i ofegant-la amb una bossa de plàstic. La tercera història es resumeix en la foto d'un home de mirada cansada. Tenia 56 anys i feia tres mesos que li havien implantat un cor mecànic. L'endemà de fer-li la foto i d'haver explicat la seva història, l'home moria assegut al sofà de casa. Un altre home, aquest era suec, va veure fracassar el seu negoci i la parella el va deixar. Abatut, va conduir cap al nord, cap a una zona deshabitada, per quedar colgat de neu dins el cotxe. Segurament es volia treure la vida. Dos mesos més tard l'han trobat i rescatat. Quins devien ser els seus sentiments? Fa poc més d'un any vaig veure com un familiar, la tieta de Juneda, s'acomiadava dels fills i la seva germana. Tenia un càncer terminal i, mentre la sedació l'anava adormint, esgotava les darreres hores de vida. L'endemà, però, va tornar a obrir els ulls. Amoïnada, va dir: encara sóc aquí?
