Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Cantar les veritats (socialistes)

Per si no tenien prou penes amb tot el que els cau al damunt, als socialistes -i, especialment, als socialistes catalans- els toca ara haver de sentir els brams d'alguns dels exemplars més prominents del seu parc juràssic particular. Així, el difícilment adjectivable Bono va dir allò que al PSOE li havia arribat l'hora d'apostar per Espanya i de fixar-se "en la gent, i no en les comunitats", perquè es veu que a les "comunitats" només hi habitem formes de vida inferiors. Tampoc no es va estar de recalcar que el proper secretari general del partit de Marcelino Iglesias havia de ser "un espanyol sense complexos", i no una mitja punyeta amb ínfules federalitzants com, ehem, Zapatero. Ja se sap: qui amb diplodocus es colga, amb una gran tifa damunt el cap s'aixeca.

El descamisao Alfonso Guerra, per la seva banda, es va esbravar explicant que ser dona, jove, catalana i del PSC no són precisament les credencials més òptimes per aspirar a la secretaria general dels socialistes espanyols. Es-pa-nyols, per si encara no s'havia entès bé. Recordarem que Carme Chacón li va confessar a Albert Om, en l'entrevista que li va fer durant la campanya, que ella havia crescut "en una família enamorada d'Iñaki Gabilondo i Felipe González". Ignoro si l'enamorament de la família Chacón era extensiu també a Alfonso Guerra, aquest home de verb sempre enginyós, però si és així ara hauran descobert amb amargura que hi ha amors que maten.

En qualsevol cas, a Guerra se li podrà retreure la brutalitat corrosiva amb què acostuma a expressar-se, però no se'l podrà acusar de mentider. Al contrari, la seva especialitat consisteix a amollar, pel broc gros i sense contemplacions, les veritats com punys (punys que etziben mastegots, vull dir) que ningú més al seu voltant gosa formular en veu alta. Per exemple, aquí tothom es va enfadar molt quan va dir allò que l'Estatut se l'havien cepillao, però el cas, com s'ha pogut comprovar més que a bastament, és que aquesta era una descripció potser una mica abrupta, però del tot exacta, del que havia succeït. Doncs el mateix passa amb les pretensions de Carme Chacón a propòsit de la secretaria general del PSOE: si el senyor Guerra li diu que se les pot pintar a l'oli, deu ser que és així. I encara sort que no han sortit Iñaki Gabilondo i Felipe González a corroborar-ho.

Pel que fa als vaticinis del senyor Bono, doncs la mateixa cançó de sempre: se'l pot acusar de ser intempestiu, però no de manca de sinceritat. A hores d'ara i per molt de temps, el principal referent en el qual s'emmirallarà el PSOE no és el PSC, sinó el PP i la seva fabulosa majoria absoluta. Aconseguida, per cert, a base de no pronunciar-se sobre res (però res) que no fos el mantra d'Espanya, Espanya i Espanya. Com va dir en el seu dia Francisco Camps: "Jo el que vull és telefonar a Moncloa i que em contesti un espanyol de veritat". Camps, ai las, ja no és a temps de gaudir de tan gojosa circumstància, però el seu desig s'ha acomplert. Doncs això ve a dir Bono.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT