Canviar per seguir igual
El març d’enguany, fa tot just sis mesos, en el curs d’un debat organitzat per Òmnium Cultural a Badalona sobre el paper del municipalisme davant del procés sobiranista, l’alcaldessa socialista de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, manifestà que ja s’hauria d’haver celebrat una consulta legal a Catalunya, perquè es tracta d’“una necessitat que té la ciutadania d’expressar la manera en què vol relacionar-se amb la resta d’Espanya”. Ho digué abans de lamentar que “una legalitat estàtica” hagi impedit fer-ho en els darrers anys. En aquella ocasió, Parlon cridà a treballar per aconseguir “una consulta legal”, ja que altrament “no trencarem mai les posicions enrocades”, i insistí en la necessitat que el PSOE entengui que el dret a decidir “és una necessitat d’enfortiment democràtic”. “No es pot negar la realitat”, conclogué.
Encara a finals de juliol, en un acte de partit a La Farga de l’Hospitalet, l’alcaldessa colomenca defensà davant Susana Díaz la conveniència del debat sobre la via canadenca; és a dir, sobre un referèndum pactat a Catalunya en cas que la hipotètica reforma constitucional que el PSOE propugna fos rebutjada per la majoria de catalans. Amb aquests antecedents, és ben comprensible que a l’inici del nou curs polític Núria Parlon fos descrita per la premsa com “una de les veus que més ha reivindicat el dret a decidir” dins del PSC. Tanmateix, el passat dia 9, entrevistada en aquest mateix diari per David Miró, Parlon deixava anar aquestes contundents sentències: “Jo no faria un referèndum sobre la independència, perquè abans d’això hi ha un recorregut per conviure. No hi estic a favor. [...] Jo el dret a l’autodeterminació no el comparteixo”. Què havia passat?
Com que no consta que l’alcaldessa hagi sofert, durant el mes d’agost, cap caiguda del cavall ni cap cop de calor que expliqui un tal viratge, l’única justificació plausible és que, la vigília de publicar-se l’esmentada entrevista, Parlon havia anunciat públicament i solemnement que aspira a esdevenir, la propera tardor, primera secretària del PSC. I que, posada en aquesta cursa pel lideratge orgànic, ha considerat la seva anterior defensa del dret a decidir com un obstacle del qual era millor desprendre’s. És això últim, més enllà de la llibertat de cadascú per canviar d’opinió, el que resulta significatiu i digne d’anàlisi.
Val a dir que Núria Parlon té raó. Per agafar el timó del Partit dels Socialistes sense promoure-hi una revolució, necessitava l’assentiment i/o el suport d’alcaldes com els baixllobregatins Antonio Poveda i Antonio Balmón, dels membres de l’aparell més lligats al PSOE i d’allò que pugui quedar del chaconisme, representat per l’exdiputat Germán Rodríguez, home de confiança de l’exministra de Defensa. I no podia guanyar-se la confiança d’aquests sectors si no renegava de qualsevol festeig amb el dret a decidir, ni que fos apel·lant a la pobra excusa que aquest dret “ha estat instrumentalitzat per l’independentisme”. I doncs, qui l’havia d’invocar? El PP i Ciutadans...?
L’alcaldessa de Santa Coloma, doncs, té moltes possibilitats d’esdevenir la primera dona al capdavant del PSC; encara que, si m’és permès un pronòstic, jo diria que l’entronització de la nova primera secretària serà prèviament pasterejada amb Miquel Iceta i els seus fidels. Ara, si arriba al poder intern en aquestes condicions, Parlon ho tindrà molt, molt difícil per portar a la pràctica els propòsits que ha anunciat: renovar el partit, refundar-lo, tornar-lo a fer decisiu.
És problemàtic renovar res si estàs lligat de peus i mans per aquells que han conduït el PSC a l’anèmica situació present i que no mostren cap inclinació ni a l’autocrítica ni a l’harakiri, ni tan sols a la jubilació anticipada. No serà senzill refundar el partit sense qüestionar d’una vegada la submissió al PSOE, sense engrossir-ne els aprimats rengles amb elements nous. I qui, per quins motius, voldria avui afiliar-se a un PSC en hores baixíssimes, curt de poder institucional, doctrinalment desdibuixat, capaç de pactar a Lleida amb Ciutadans, a Tarragona amb el PP i Unió, a Girona amb Convergència, a Barcelona amb Ada Colau...?
Núria Parlon ha dit que vol que el PSC torni a ser decisiu. Però, renegant del dret a decidir, els socialistes es reclouen en el camp unionista, emparedats entre el PP i Ciutadans, sense més expectativa que recuperar alguns -no gaires- punts percentuals de vot en la mesura que es desinfli el globus taronja. A la Catalunya d’avui i de demà, l’espai de veres decisiu -és a dir, susceptible de decantar majories- es troba en la cruïlla entre l’independentisme i l’autodeterminisme. És l’espai que vol ocupar i està ocupant el colauisme; de fet, si hi pensem una mica, què són els comuns sinó una versió remasteritzada del PSC dels anys gloriosos? Governen Barcelona, guanyen les eleccions generals, ofereixen un Estat diferent, més acollidor, i dominen l’ambigüitat en el plet catalano-espanyol. Davant d’aquesta competència, Parlon arrossega massa llast.
