26/05/2015

Canvis inviables

3 min

Les enquestes expressen tendències, i no sempre les encerten. Les eleccions, en canvi, posen de manifest canvis reals, vot a vot, i permeten ser utilitzades com una mena de sismògraf capaç de detectar moviments tectònics profunds, els mateixos que molt probablement condicionaran els propers comicis. Que els canvis siguin reals, però, no significa de cap manera que resultin políticament viables. Comencem pel cas ben important -però al capdavall local- de la ciutat de Barcelona. Les diverses marques blanques que, molt hàbilment, Pablo Iglesias va distribuir per les grans ciutats espanyoles li van permetre jugar a cavall guanyador: si perdien, perdien els altres; si guanyaven, era la seva formació qui s’anotava el punt. Diumenge al vespre, Iglesias no va perdre gaire temps per marcar territori: va definir la seva formació com “la palanca del canvi” malgrat que, teòricament, no es presentava als llocs on ha guanyat. En tot cas, hi ha hagut una palanca i s’ha produït un canvi de tendències, evidentment. Ara: quina és realment la seva possible traducció política? Tenint en compte la insòlita atomització del consistori barceloní, ¿com es pot governar una ciutat amb 11 regidors sobre un total de 41? ¿O és que potser accediran finalment a pactar amb “els mafiosos”, “els lladres”, “la casta”, etc.? Si fos així, els seus votants tindrien dret a sentir-se estafats. Diumenge passat corejaven amb entusiasme: “Se nota, se siente, el pueblo está presente”, “El pueblo unido jamás será vencido”. I, sobretot, “¡Sí se puede!” Això és justament el que caldrà veure ara.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En el cas de les eleccions autonòmiques i municipals espanyoles es pot dir una cosa semblant: el sotrac ha sigut important, i en alguns casos fins i tot espectacular, però això no significa de cap manera que s’acosti un gran canvi polític. El PP i el PSOE han rebut unes quantes garrotades i alguna puntada de peu al séc de la cama, d’aquelles que fan tan mal, però són si fa no fa on eren. Vull dir, ras i curt, que tot això no té res a veure amb el que va passar l’octubre del 1982, quan la irrupció del PSOE va suposar la desaparició de la UCD. Diumenge no es va produir cap canvi d’aquesta mena, ni sembla imaginable que passi a curt termini. Iglesias i Rivera tenen bones expectatives, certament, però costa de creure que algun dels dos serà el proper president del govern espanyol. No oblidem que, en el millor dels casos, els de Podem sempre han quedat els tercers a escala estatal... De soroll mediàtic, el que vulguin. Els resultats reals i tangibles, en canvi, són una altra cosa ben diferent.

Dit això, i justament amb la intenció de matisar el que acabem de dir, cal constatar la desconcertant volatilitat ideològica d’un cert electorat, que no permet fer gaires previsions ni a curt ni a llarg termini. Hi ha moltes ciutats espanyoles on a finals de la dècada dels 70 guanyava per majoria aclaparadora la UCD i on després, als 80, els socialistes van arrasar, fins que a partir del 94 el PP va obtenir victòries totals. Aquest fet resulta més aviat estrany a Catalunya. Des de finals de la dècada del 1970 han passat moltes coses, però els corrents subterranis profunds -els que provenen, de fet, del segle XIX, com és el cas del catalanisme polític- són exactament on eren, després de dues dictadures i variades peripècies. Saragossa, per posar un exemple proper, ha fet el clàssic recorregut UCD-PSOE-PP, i per tant no és descartable que ara voti algun dels partits emergents. No es pot dir el mateix de les grans ciutats catalanes, on l’alternança no ha tingut mai res a veure amb aquesta evanescència política.

Els canvis inviables, però, no acaben aquí. Fins fa ben poc, molts -inclòs un servidor de vostès- donàvem per suposada l’hegemonia numèrica del sobiranisme. Descartada la llista de país que permetia escenificar un plebiscit el pròxim 27 de setembre, aquesta hegemonia s’ha anat pansint. El catalanisme va fer un enorme pas endavant des d’aquella multitudinària manifestació del juliol del 2010 contra la sentència sobre l’Estatut, i va assolir una enorme victòria simbòlica el 9-N. Però algunes coses han canviat. El moment més significatiu de la passada campanya electoral es va produir al debat de TV3. No es va tractar de cap frase lapidària, sinó d’un expressiu silenci. El recorden? Va ser quan Alberto Fernández Díaz li va preguntar a Ada Colau si era o no era independentista. Després d’aquell silenci, no cal afegir res més per entendre l’estat actual de les coses. Ara: si ens volem entretenir enganyant-nos a nosaltres mateixos, endavant.

stats