Canvis de regles a meitat de la partida
El món, i cada petit submón, sol -més ben dit, solia- funcionar amb equilibris. Un d'ells és que hi ha gent ordenada, organitzada, i d'altres que improvisen. L'altre és que quan jugues a una cosa procures saber-ne les regles. Sempre hi ha tramposos, però hi ha un marc per detectar almenys qui juga net. I per anar bé, hi ha estratègies. La teva i la dels altres. Puc corroborar, per l'accés que tinc a gent que decideix coses importants, que vivim un temps d'improvisació màxima. Moltes vegades la premsa ho vesteix una mica, afegeix tesi i embolica les històries per donar-los més sentit del que tenen. Estic segur que els protagonistes deuen quedar sorpresos quan escrivim per què han decidit el que de vegades ni tan sols van decidir, s'ho van trobar. En el món en descomposició que ens toca viure hi ha molts desequilibris que dificulten entendre què passa. Les regles de la partida van canviant de manera permanent, la racionalitat està segrestada per les urgències i tothom reacciona de manera improvisada a la improvisació de l'altre. Si m'ho mirés aèriament ho trobaria apassionant, a menys que volgués fer-ne una anàlisi des de la lògica, que ha desaparegut d'aquest mapa. Però immers a dins, t'adones que difícilment algú pot tenir un pla B, amb la feinada que hi ha per tenir un pla A. Quan més ens caldria planificar més estèril sembla fer-ho. I això espanta.
