20/01/2012

Caos diversificat

3 min

I els diners, on són? Fa uns dies el Banc Central Europeu (BCE) va emetre la bonica i inimaginable quantitat de mig bilió d'euros. Gairebé la meitat se la va quedar la banca espanyola. La manera d'injectar diner fresc al mercat -diner que s'acaba d'imprimir- consisteix que el BCE doni un préstec al banc que ho demani. Aquesta vegada els va prestar a l'1% d'interès, a tres anys. Alguns il·lusos van pensar: "Fantàstic! Ara els bancs espanyols tindran diners per donar préstecs a les empreses". Res més lluny de la realitat. Aquests diners han anat a dos llocs: a comprar deute de l'Estat (s'acaben així els maldecaps que fins ara es tenien per col·locar aquest deute a escala internacional) i la resta s'han col·locat en dipòsits remunerats. Els bancs segueixen sense fer la seva feina. Esclar que són els estats (sobretot l'espanyol) qui va convèncer els col·legues europeus perquè el BCE imprimís diners. Quan alguns parlen de "mercats", haurien de girar la vista cap als bancs i els governs del propi país.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La indústria, maleïda. No arribaran, per tant, els diners a la indústria i als sectors productius, que són els que poden treure el país de la crisi en augmentar la productivitat. Només l'increment de productivitat pot treure'ns del pou on som. El problema no és l'euro, sinó la diferència de productivitat i innovació entre els socis del nord i els socis del sud. Els sectors productius que cadascú ha escollit. Mentre no s'escurci aquesta bretxa, no farem res. I només la indústria i els serveis avançats poden fer-ho. Ara bé: sense diners dels bancs, impossible. Però, esclar, si se'ls queden els governs a canvi de concessions al sector bancari...

Mala administració. Quan alguna emissora de ràdio emet una entrevista amb algun alcalde, i es parla d'economia, automàticament es posa en evidència l'origen de molts mals. El més probable és que per revifar l'economia local l'alcalde apunti al turisme i al comerç. Mai a la indústria. El calvari que pateixen tots aquells que volen dur a terme inversions industrials es localitza en els bancs, però també en els ajuntaments i els consells comarcals. Permisos d'obres i d'inversió que, sent tot correcte, triguen mesos a ser tramitats; arbitrarietats i capricis del regidor o buròcrata de torn; polígons sense serveis, etc. Ja fa temps que un estudi efectuat per les cambres de comerç va desvelar que els ajuntaments eren l'escull principal en la burocràcia per crear una empresa. ¿Seria molt demanar-li -al govern que correspongui- que dicti una llei sobre silenci administratiu municipal? Davant d'un expedient, si l'ajuntament no el resol en menys d'un mes, aprovat!

Iguals davant la llei. Per tant, sembla encertada la proposició presentada pel ministre espanyol Montoro. Encara que es queda curta. L'administrador públic que incompleixi els pressupostos i endeuti la seva institució més enllà del permès serà processat penalment. Ja era hora! Els que ens hem de guanyar les garrofes en el sector privat donem la benvinguda a una llei que l'única cosa que fa és equiparar els que transgredeixin els més mínims requisits. Siguin del sector que siguin. La impunitat dels administradors públics s'ha d'acabar -no considerin les caixes d'estalvis sector privat, sisplau!

Justícia ridícula. Esclar que estem parlant de portar-los a una justícia feta a mida. Fixin-se que, en temes econòmics, només van a presó els que, a més d'haver fet alguna maldat evident, han practicat la intromissió en afers polítics. Aquest va ser el cas de Mario Conde. No pas dels "Albertos" (per això campen tranquil·lament). El jutge Garzón (no entrarem en valoracions sobre les seves actuacions) està assegut al banc dels acusats principalment perquè s'ha ficat amb els polítics o amb afers que els involucren. La justícia espanyola té el nivell just de mediocritat necessari per tal de no poder processar els partits polítics. Ni menys, ni més.

Canvis estructurals. Desaparegut el senyor Fraga, convindria que morís l'anomenat "esperit de la Transició". Durant un temps va estar bé. Però ja fa massa anys que ens perjudica. Si no es fan reformes desagradables no hi haurà res a fer. Cal desmuntar els privilegis dels partits. Cal desmuntar els sindicats i les patronals tal com estan concebudes, perquè són els principals responsables de l'atur que tenim. Cal reformar la justícia. Cal fer, en definitiva, tot el que altres països del nostre entorn han anat fent al llarg dels darrers anys mentre nosaltres, autocomplaguts, ens pensàvem que quan llampeguejava era Déu que ens estava fotografiant.

stats