Cap al conflicte institucional
Quan a classe expliquem l'estructura del sector públic espanyol diem que Espanya constitucionalment no es defineix com un estat federal però que a la pràctica el nivell de descentralització és molt similar. En concret, les darreres dades corresponents a l'any 2010 mostren que el govern central gestiona el 52% de la despesa pública, les comunitats autònomes un 35% i les entitats locals un 13%. Ara bé, aquestes xifres indiquen el volum de la despesa que els governs subcentrals gestionen mitjançant el seu pressupost, però no indiquen el poder polític dels governs subcentrals sobre aquesta despesa, que pot estar limitat per decisions legislatives, administratives i financeres preses per altres nivells de govern.
De fet, en els últims mesos estem assistint a un procés pel qual el govern central sotmet a una forta erosió les competències assumides per les comunitats autònomes. L'Estat està fent un ús abusiu del BOE per decidir sobre qüestions que envaeixen competències autonòmiques i locals. És una manera de recentralitzar i uniformitzar Espanya. D'exemples d'aquest tipus en veiem cada setmana en pràcticament tots els àmbits: educatiu, sanitari, serveis socials, regulació dels horaris comercials i impositius, entre d'altres. La idea és homogeneïtzar les decisions polítiques arreu de tot el territori espanyol i convertir l'estat de les autonomies en un estat de descentralització administrativa. Però aquest objectiu és totalment oposat al que es considera un estat federal, en què els governs intermedis -ja siguin províncies, lands o estats- tenen plena autonomia en un gran nombre de competències. Aquests governs intermedis legislen i gestionen les competències assumides amb plena llibertat i de manera heterogènia. Per exemple, a Alemanya els lands són els que tenen plenes competències sobre els governs locals. Això comporta que hi hagi una gran diversitat de situacions que es posen de manifest en el fet que no tots els governs locals estan organitzats de la mateixa manera, ni tenen les mateixes funcions, ni tenen els mateixos criteris de repartiment de transferències. En canvi, a Espanya costa d'entendre la diversitat i s'apel·la al principi d'igualtat per anar homogeneïtzant i erosionant l'autonomia.
El govern central ha estat justificant aquestes mesures per garantir l'assoliment dels objectius de dèficit públic davant els compromisos amb la Unió Europea. Però garantir el compliment de l'objectiu de dèficit no ha de comportar necessàriament una homogeneïtzació. Calen mecanismes de coordinació econòmica sobre el repartiment del nivell de dèficit entre administracions, però arribar a assolir el nivell de dèficit acordat és una qüestió que hauria de dissenyar cada govern autonòmic segons la seva realitat econòmica i segons les seves prioritats polítiques.
El govern central, en canvi, amb l'excusa de reduir els actuals nivells de dèficit públic, no només està fent uns forts moviments recentralitzadors -utilitzant la normativa bàsica per legislar en tots els àmbits sobre aspectes altament concrets i específics-, sinó que, a més, culpa les autonomies del problema del dèficit públic espanyol. És un argument que utilitza tant a nivell intern com de cara a l'exterior. Per tant, és altament important la tasca que està duent a terme el govern català d'explicar a la comunitat internacional la realitat de les finances del govern català i el continu dèficit fiscal que pateix Catalunya.
En aquest sentit, és inconcebible que el relaxament del dèficit públic que la Unió Europea ha permès a Espanya se l'hagi apropiat sencer el govern central i que no hagi donat la possibilitat a les autonomies de poder relaxar també l'objectiu del dèficit sinó al contrari. D'aquesta manera, tot el pes de l'ajust recau sobre les comunitats autònomes, cosa que suposa una manca de lleialtat absoluta i un atac a l'estat del benestar, ja que són les autonomies les que gestionen els tres serveis bàsics de l'estat del benestar: educació, sanitat i serveis socials. La qüestió és: per què no es pot reduir la despesa estatal?, ¿no hi ha duplicitats?, ¿no hi ha marge en serveis com Defensa, alta direcció de l'Estat o administració perifèrica de l'Estat? ¿I en tots els organismes, agències, fundacions i amalgama d'ens públics que configuren l'administració central?
Cal assenyalar també que moltes de les mesures que ha emprès el govern central no tenen cap impacte en els comptes públics de les comunitats autònomes. És el cas, per exemple, de la regulació dels horaris comercials. Qui coneix millor la realitat del teixit comercial de Catalunya, el govern central de Madrid o la Generalitat? La resposta a aquesta pregunta dóna sentit a l'autonomia. Autonomia significa capacitat de decidir de manera diferent per adaptar les decisions a la realitat de cada territori. Queda clar que això el govern central no ho entén.
És evident que s'està imposant un clima de conflictivitat institucional, perquè des de Catalunya no es pot acceptar aquesta erosió a l'autogovern. Al contrari, cada vegada hi ha més voluntat social i política d'autonomia i, precisament per contrarestar aquesta tendència centralista del govern espanyol, seria molt important que des del Parlament de Catalunya s'assolís un ampli consens sobre el pacte fiscal.
