Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Cap a la dècada virtuosa

No deixa de tenir gràcia que ara que el món, des de Líbia fins al Japó, es debat entre convulsions bèl·liques, geològiques i geopolítiques, Catalunya s'encamini cap a la reconquesta de la seva plàcida i enyorada bassa d'oli. No ho farà tota sola, sinó -com molt bé explicava Toni Soler a l'ARA d'ahir diumenge, en el seu article La Santa Aliança - agafada de la mà d'Espanya, que també necessita encetar un període més o menys llarg de solidesa i estabilitat per tal d'afermar la seva posició en el panorama internacional que pugui quedar després de la crisi. Hi ha un catalanisme que es vol separar d'Espanya i n'hi ha un altre que només vol influir-hi, per assegurar-se la gestió de la bassa d'oli.

CiU, com a bona casa gran que és, té i ha tingut sempre cabuda per a tots dos catalanismes, i a més sap administrar-ne els temps a la perfecció: quan és a l'oposició, es permet mostrar de tant en tant la llenceria separatista; en canvi, quan és al Govern, s'afanya a cobrir-se amb una pudibunda capa de catalanismo bien entendido , d'aquell que permet mantenir llargues i profuses negociacions amb un govern espanyol presidit per algú com Mariano Rajoy. Així ho desitgen, en efecte, les elits econòmiques (abans se'n deia els poders fàctics , però em sembla que ja no s'estila) catalanes i espanyoles, i així ho reclamen i ho impulsen: en benefici de tots -de tots ells, s'entén-, CiU i PP s'han d'entendre. I si per a això cal tornar a parlar català en la intimitat, doncs es parla i prou. Al cap i a la fi, no serà que, per la seva banda, el president Mas no s'hagi preocupat d'envoltar-se de persones que puguin garantir la fluïdesa de la interlocució amb els peperos . Tot dat i beneït, doncs.

D'altra banda, CiU ha tornat a les institucions amb la voluntat evident de quedar-s'hi. Com a mínim, un parell o tres de legislatures. No ho dissimulen gaire. Quan, per exemple, el conseller Mascarell s'adreça al sector de la cultura i li demana que no es fixi tant en les retallades pressupostàries d'avui i que es concentri en quina serà la situació d'aquí deu anys, no està fugint d'estudi (o no només) sinó resumint el full de ruta d'aquest govern: ara toquen sacrificis i estretors, però els següents deu anys han de conformar la dècada virtuosa, durant la qual no tan sols s'ha de produir el retorn a una certa bonança (si als EUA i a d'altres països capdavanters s'estan començant a observar senyals de recuperació, és raonable esperar que aquest impuls arribi més o menys prest a Catalunya i a Espanya), sinó que també es pugui portar al cove algun peix de dimensions notables, que serveixi de justificació per a la Santa Aliança: alguna cosa que es pugui presentar, com un concert econòmic, sense anar més lluny. Estabilitat, seny, ordre i prosperitat. Això sí, a canvi que la bassa d'oli no registri la més mínima alteració. I tanmateix, com el dinosaure del conte de Monterroso, per molt que no ho vulguin, el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya seguirà sent-hi.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT