Publicitat
Publicitat

Cap de turc

Divendres passat van detenir l'excap de l'estat major de l'exèrcit turc Ilker Basbug. Se l'acusa d'haver creat una trama per intentar fer caure el govern. Basbug, que va ser cap de l'estat major del 2008 al 2010, és el primer militar d'aquest rang detingut mai a Turquia. La fiscalia l'acusa de dissenyar i controlar webs contra el govern en el si de la xarxa Ergenekon, una presumpta conspiració colpista contra Recep Tayyip Erdogan i el partit AKP, islamista moderat. Convé recordar que l'exèrcit turc és el segon més gran de l'OTAN, és a dir, que aquí no estem parlant del típic conflicte local i remot, sinó d'un assumpte que als occidentals ens toca de ben a prop.

Des de la fundació de la República de Turquia per part de Mustafà Kemal Atatürk (1881-1938) l'any 1922, aquest país ha estat l'aliat més incondicional i fidel d'Occident, malgrat l'enorme risc que això li suposava en relació als seus veïns, ja fossin l'antiga URSS durant la Guerra Freda o, després, l'Iraq de Saddam Hussein. En el seu desig d'acostar-se a Europa, Atatürk va protagonitzar -i consumar- una revolució cultural amb pocs precedents històrics. El pas de l'alfabet àrab al llatí és potser el canvi més cridaner; però a la vora de la defensa decidida dels ideals de modernitat i laïcitat -en un sentit occidental- resulta anecdòtic. Com els iranians, els turcs són majoritàriament musulmans, però no àrabs. De fet, fou l'Imperi Otomà qui va subjugar durant segles el món àrab, i val a dir que amb mètodes sovint més expeditius que els que s'aplicaven als Balcans o a Grècia.

Els turcs no són àrabs però tampoc no són ben bé europeus, òbviament. Europa té un dilema en relació a Turquia. Turquia, en canvi, va resoldre aquest dilema l'any 1922: va apostar fermament per Europa. Com pot acabar, aquest desencontre? En el cas més que probable que Turquia no ingressi a la Unió Europea, ¿voldrà ser un país amb una situació geopolítica complexa i ambigua que, tot i així, persisteix en la seva ferma aliança amb Occident? Tot fa pensar que no: el paper és massa incòmode i potencialment perillós, i a més a més no porta enlloc. Si Turquia rep una resposta negativa refarà els vincles amb uns pobles turcmans que, quasi sense interrupció territorial, van de les costes del mar Egeu fins a la Xina, i apleguen molts milions de persones. Havent rebutjat l'integrisme, però havent estat rebutjats per Brussel·les després, cap on pot mirar Turquia? La fi de la Unió Soviètica va atorgar a Turquia l'oportunitat d'esdevenir el líder d'una nova civilització turca que inclouria set països, des de la frontera de Grècia fins a la de Xina. Moguda per l'actitud occidental, Turquia acabarà reconstruint aquesta vella i alhora nova identitat.

Li interessa, això, a Europa? L'Imperi Otomà no existeix, però els països vinculats culturalment amb Turquia sí. Aquest és un argument de pes, però encara n'hi ha un altre potser més important i tot, i té a veure amb la manera amb què la Turquia actual ha volgut assumir el seu llegat islàmic mentre provava alhora de diferenciar-se de la cultura àrab. Turquia està governada per un govern islamista que afirma creure en la laïcitat de la República, i no té cap problema a comparar-se amb la democràcia cristiana que va reconstruir l'Europa de la postguerra. Fins fa poc, l'experiment funcionava. La detenció fa uns dies de l'excap de l'estat major de l'exèrcit turc Ilker Basbug indica que aquesta dificilíssima tercera via ha entrat en crisi. Cal reconèixer, si més no, que el fonamentalisme sembla controlat. Es pot objectar que a llarg termini la pràctica de l'islam és incompatible amb l'específica divisió occidental i moderna entre política i religió. De fet, aquesta és la tesi central de l'exèrcit turc des de fa molts anys. L'islamisme a la turca no semblava arrossegar gaires contradiccions. Fins ara, esclar...

En qualsevol cas, la veritable gran objecció sovint s'acostuma a silenciar o a tractar eufemísticament en nom de la correcció política. Es tracta d'una impugnació de caràcter identitari ben fàcil de resumir: l'entrada de Turquia transformaria culturalment la Unió Europea, i més tenint en compte el seu creixement demogràfic, més alt que qualsevol altre país europeu. I si invertim el raonament? És a dir: la Unió Europea transformarà culturalment Turquia. Les conseqüències a llarg termini d'aquest possible canvi són increïblement importants. L'exemple d'un país islàmic que harmonitzés el seu llegat cultural amb la modernitat occidental podria fer variar tantes coses!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT