Publicitat
Publicitat

El malestar de la hiperglobalització

Continuar amb la globalització il·limitada de les últimes dècades sembla impossible i contraproduent

L’estiu de 1944, un any abans de la fi de la Segona Guerra Mundial, un equip de negociadors britànics i nord-americans, dirigits per John M. Keynes i Harry D. White, es va reunir a Bretton Woods, una petita població turística de l’estat de Nou Hampshire, amb una sola missió: construir un ordre econòmic internacional que evités tant l’espiral proteccionista dels anys trenta com la hiperglobalització que havia definit el món fins a la Primera Guerra Mundial.

El sistema de globalització limitada acordat a Bretton Woods va tenir tres potes: el compromís d’avançar cap a un món sense aranzels subjecte sempre als ritmes particulars de cada país sobirà; un conjunt de regles financeres dirigides a controlar el flux de capitals internacional, i un ordre monetari basat en la cooperació internacional i en la possibilitat que qualsevol banc central pogués devaluar la moneda pròpia de forma coordinada amb la resta de les autoritats monetàries d’altres països.

La competència entre nouvinguts i indígenes pels mateixos llocs de treball és, en la majoria dels casos, baixa

El consens de Bretton Woods, que va caracteritzar el que alguns anomenen l’època daurada del capitalisme democràtic, s’ha desintegrat en les últimes quatre dècades a favor de la hiperglobalització. Fins als anys setanta, els treballadors industrials europeus i nord-americans van acceptar fàcilment els principis del lliure comerç, simplement perquè la resta del món només produïa primeres matèries i manufactures poc elaborades. L’explosió de la indústria asiàtica va foradar la bombolla americano-europea fins a començar a ofegar els sectors manufacturers de menys valor afegit, qüestionar la plena ocupació i pressionar a la baixa els salaris dels treballadors menys qualificats a les economies avançades.

La immigració Sud-Nord ha exacerbat les tensions generades a Europa i als Estats Units per l’emergència d’un gran pol industrial a l’Àsia. La competència entre nouvinguts i indígenes pels mateixos llocs de treball és, en la majoria dels casos, baixa: els immigrants del Tercer Món fan aquelles feines -agrícoles, domèstiques o industrials- que els nadius no volen fer. La competència pels mateixos serveis socials, però, és considerable, almenys en països com el Regne Unit, on els governs locals fan de proveïdors directes de tota mena de serveis, inclosa l’assignació d’habitatge públic.

La pressió assimilacionista del passat ha deixat pas a un discurs multicultural

En tot cas, la font del conflicte no és merament material. La gran onada migratòria dels últims anys ha coincidit amb un canvi doble, tecnològic i cultural. D’una banda, les noves tecnologies, en permetre a l’immigrant mantenir vius els seus vincles amb el país d’origen, han retardat la integració al país d’acollida. D’altra banda, la pressió assimilacionista del passat ha deixat pas a un discurs multicultural: abans es demanava l’adhesió completa al país d’arribada, en llengua, normes culturals i sentiments polítics. Per contra, ara (o fins ara) les societats occidentals, en dubte amb si mateixes i els seus valors, han reduït al mínim les demandes que imposen als nouvinguts. Aquest canvi d’actituds és paradoxal: prové, sobretot, de l’esquerra; la mateixa esquerra que tradicionalment rebia el vot dels sectors populars que exigeixen amb més força que s’obligui els immigrants a doblegar-se completament als patrons de comportament de la societat d’arribada.

Aquest procés de globalització extrema no té un origen solament econòmic. És també el resultat d’una voluntat política. La Unió Europea n’és l’exemple més proper: completa llibertat de factors; una moneda única que buida als estats membres de tota autonomia monetària; regles fiscals rígides, establertes a escala continental, per assegurar-se que els països perifèrics no exploten el sistema. La Unió, ens recorden tots els polítics europeus, és una força de progrés. No ho qüestiono gens. Però també és cert que l’euro és el que més s’assembla al sistema de patró or que governava el sistema monetari internacional fins a la Depressió de 1929 i que va impedir l’execució de polítiques expansives keynesianes per superar aquella crisi.

Hi ha moltes raons darrere el malestar electoral que va dur al Brexit i a Trump l’any passat i que amenaça d’escampar-se al continent europeu enguany. Ara bé, una bona part d’aquesta alienació política ve alimentada per un grau de globalització excessiva, per la impossibilitat (real o imaginada) de fer que la democràcia pugui controlar el mercat, per la distància que els electors senten entre la seva vida local i les decisions als centres de poder. Una dada: als grans països europeus, només un terç dels enquestats creuen que els polítics es preocupen pels problemes de la gent.

La solució populista de respondre tancant fronteres i desmantellant els fluxos de comerç i els sistemes de cooperació existents seria un desastre complet: ens abocaria al cicle de tensions internacionals que va precedir la Segona Guerra Mundial. Continuar, però, amb la globalització il·limitada de les últimes dècades sembla impossible i contraproduent. Qui vulgui salvar el capitalisme democràtic, el gran invent polític del segle XX, haurà de restablir (modernitzat) l’ordre internacional imaginat a Bretton Woods.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT