Heu vist mai un pàrquing ben dissenyat?
EL MÓN VIRTUAL I EL REAL s’estan separant de manera irreconciliable. Digitalment tot s’accelera i ens fa creure que la humanitat evoluciona però a la vida diària hi ha embussos, obres sorolloses, fils i cables que pengen, cues que no es belluguen, avions que cauen perquè s’acaba el combustible. Estem encallats. Enviem correus en mil·lèsimes de segons però els camions que descarreguen fruita de matinada fan el mateix soroll o més, la recollida d’escombraries col·lapsa els carrers i cada dos per tres cal rebentar l’asfalt per una canonada d’aigua o de gas. Si a la realitat aparegués una rodeta cada cop que hi ha una petita espera, com a YouTube, no donaríem l’abast: tot va a una lentitud exasperant que no es resol ampliant megues, canviant de tarifa ni sortint per tornar a entrar.
Un exemple tragicòmic són els pàrquings. L’únic que ha evolucionat és el tiquet, que llegeix la matrícula en segons i factura els minuts sense pietat. Les instal·lacions són igual de sòrdides, d’incòmodes, de fosques. Si algú ha trobat mai un pàrquing decent, sense columnes traïdores, sense rampes impracticables, amb espai suficient per entrar i sortir, que m’avisi que hi aniré a aparcar una estona pel pur plaer de comprovar-ho. Ni tan sols els dels hospitals, on no cal ser un geni per endevinar que la clientela tendeix a anar coixa, a ser gran, a portar cotxets o cadires de rodes, tenen el detall de regalar alguna facilitat. Tots enxubats fent maniobres impossibles i perdent minuts d’or, si ens fixem en el preu a què seran cobrats. A les pel·lícules hi ambienten venda de drogues, crims i persecucions, però en el dia a dia no hi ha corredisses sinó tot el contrari: el terror real del pàrquing és entrar-hi i sortir-ne sense fer intercanvis de pintura amb les columnes de formigó que ens recorden que la vida és dura i plena d’obstacles.
