El risc de magnificar les males experiències

UNA AMIGA EM DIU que l’han feta presidenta de l’escala, i està esverada. Amb ganes d’arreglar coses i aclarir malentesos, i la certesa que no li serà fàcil, després de la primera trobada. La reunió de veïns és la prova més dura per als que exercim d’optimistes sobre la condició humana. La ràbia amb què algú s’indigna quan ha de pagar per la reparació de l’ascensor al·legant que viu a la planta baixa et fa adonar que cal molta pedagogia sobre el bé comú. Però al costat hi ha l’amiga que accepta el càrrec engrescada i sacrificarà hores i tindrà disgustos intentant pacificar l’escala, experiència que hauria de ser condició indispensable per aspirar a presidir les Nacions Unides.

Passa el mateix amb els mecanismes del poder. He vist amb ulls del meu fill el que suposa renovar el DNI i el passaport si tens pressa i no hi arribes amb la cita prèvia. L’arbitrarietat amb què una persona et fa perdre el matí per anar a buscar un paper que després no es mirarà. El nen ho viu amb indignació pura, i des de la candidesa et confessa el que intueix però troba fort per pronunciar en veu alta: “Sembla que disfruti fent-nos tornar, posant-nos pegues”. I sí, li has d’explicar que aquests són els mecanismes del poder. Que qualsevol persona que l’exerceix pot tenir la temptació d’abusar-ne. Però al seu costat hi ha un munt de funcionaris que ho posen fàcil, tan fàcil que passen desapercebuts.

La condició humana genera veïns insolidaris i servidors antipàtics, però molt d’altruisme i molta gent que fa la feina ben feta. No en parlem tant, perquè la normalitat no dóna titulars ni amenitza sopars d’amics. I perquè un dels trets de la nostra condició és la capacitat per magnificar els mals moments i oblidar tot el que funciona.