Carpaccio de cap de Creus

Doncs s’atura la tramitació de la llei feta a mida de Ferran Adrià, que li havia de permetre d’ emplatar la Bulli Foundation en ple Parc Natural del Cap de Creus. Per aconseguir els permisos per col·locar-hi els 3.000 metres quadrats allà (enmig de les brolles silicícoles i els prats xeròfils) es tractava de “declarar l’interès públic del projecte” i, per tant, fer una excepció per a l’home que ha dut la cuina catalana a les més altes esferes i també esferificacions. Ha estat Adrià qui ha decidit aturar la cosa, que -algun whatsapp deveu haver rebut per demanar-vos que hi firmeu en contra- havia passat per la Pacojet els ànims dels ecologistes.

Amb Ferran Adrià ens passa com amb Messi. Els admirem tant que faríem el que fos per no contrariar-los. Que no se’ns enfadin, per Déu, no sigui cas que se’n vagin a Madrid. Seria la fi de Catalunya. Hem de consentir-los-ho tot, perquè estiguin contents, perquè imagina’t tu que ens fan com Sheldon Adelson, que va marxar a terres més permissives i menys perepunyetes. I no dubto que el projecte de Ferran Adrià és d’interès públic. Però edificar al cap de Creus, encara que ho facin els millors i més sostenibles arquitectes, és no considerar d’interès públic el cap de Creus. Que hi era abans. És despullar un sant per vestir-ne un altre. I més tenint en compte que el públic de la Bulli Foundation (Fundació El Bulli, per si no sabeu anglès) anirà allà on hi hagi el temple. Diu Adrià que “vol estudiar les opinions” d’aquests col·lectius ecologistes, “perquè vol comptar amb el consens del territori”. Estudiar aquestes opinions no és gens complicat: construir en un parc natural és desconstruir el parc natural, per dir-ho amb el famós estil de la Bullipedia.